L'expansió vertiginosa del coronavirus va desbordar els càlculs de les administracions i deixa una hemeroteca demolidora en què només cal remuntar-se unes poques setmanes per trobar missatges summament contradictoris amb les consignes d'avui. La Generalitat de Catalunya ha experimentat aquesta evolució, des de la confiança en les pròpies forces i la incredulitat davant l'alarma que ja s'estava generant a escala internacional, fins a una posició de màxima exigència de mesures per fer front al virus.
24 de gener
De l'«estem preparats» al col·lapse sanitari
Davant l'atenció internacional per la propagació del coronavirus a la Xina, el Departament de Salut de la Generalitat va emetre un comunicat en el qual la consellera Alba Vergés demanava molta «calma» a la ciutadania: «Estem del tot preparats en el cas que arribi un cas procedent del territori afectat». Aquest mateix dia, el ministre de Sanitat, Salvador Illa, va assegurar que «Espanya està preparada per fer front al coronavirus» i va demanar «evitar l'alarmisme i confiar en el treball de les autoritats que estan fent la feina de prevenció i vigilància». Lluny s'estava d'imaginar que el sistema sanitari català es «col·lapsaria», com s'anunciaria el 19 de març, ja en un context d'alarma absoluta.
10 de febrer
La plorada suspensió del Mobile World Congress
El risc que el Mobile World Congress fos suspès cobrava versemblança, però el Govern insistia que no hi havia per què alarmar-se: Vergés assegurava que Catalunya «no és una zona de risc», mentre que el conseller de Polítiques Digitals, Jordi Puigneró, descartava cancel·lar l'esdeveniment: «No podem permetre que ens inoculin el virus de la por». Aquell mateix dia, el president de la Generalitat, Quim Torra, va parlar amb el conseller delegat de GSMA, John Hoffman, per traslladar-li el suport de la Generalitat per aconseguir que el Mobile pogués celebrar-se amb normalitat, tot i les cancel·lacions en cadena d'empreses. El 12 de febrer, va ser el secretari de Salut Pública, Joan Guix, que va dir que no hi havia «motius reals sanitaris» per suspendre el Mobile, va remarcar que a Catalunya el coronavirus «mai seria un problema de salut pública» i va suggerir interessos de tipus «econòmic, competencial o fins i tot polític» darrere de la cancel·lació. Confirmada la suspensió, Torra la va atribuir «a l'epidèmia de la por, que la desinformació s'ha estès per tot arreu», i l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, la va qualificar d'«injusta». Veient com va evolucionar en les setmanes següents la pandèmia, són molts els que ara es feliciten que finalment el Mobile fos cancel·lat, perquè molt probablement hauria contribuït a propagar el virus a Barcelona, però llavors l'anunci va caure com una llosa.
23 de febrer
«Tranquil·litat» tot i l'epidèmia a Itàlia
Tres setmanes abans de decretar-se l'estat d'alarma a Espanya, els positius diagnosticats a Itàlia ja s'elevaven a 132, i la consellera Vergés va publicar un tuit per demanar «tranquil·litat»: «A Catalunya no hem tingut cap cas. Estem del tot preparats per detectar i tractar algun possible episodi». L'endemà, el seu secretari, Joan Guix, va considerar «poc factible» que l'escenari italià es reproduís a Catalunya, on hi ha «un sistema que té capacitat de detecció i resposta» per fer front a un risc que, ara sí, veia en augment. Vint-i-quatre hores després, Catalunya registrava el seu primer cas confirmat de coronavirus: una dona de 36 anys, de nacionalitat italiana però resident a Barcelona, que havia viatjat a Itàlia.
3 de març
Reorganització amb la situació «controlada»
Amb 16 infectats oficialment a Catalunya, el Govern va anar adquirint consciència de la magnitud del repte i va acordar reforçar les mesures mitjançant la revisió del seu Pla de Protecció Civil (PROCICAT) d'emergències associades a malalties transmissibles emergents d'alt risc. El pla, amb un comitè de direcció encapçalat pel conseller d'Interior, Miquel Buch, i Vergés, i assistit per un consell assessor i un comitè tècnic, havia de servir per millorar la coordinació. Així i tot, la portaveu del Govern, Meritxell Budó, va llançar un missatge de «tranquil·litat» perquè la situació estava «controlada» i va assenyalar que tots els positius tenien una «traçabilitat coneguda». Tres dies després, el 6 de març, moria la primera pacient a Catalunya: una dona de 87 anys amb patologies prèvies.
10 de març
Dubtes sobre el tancament de les escoles
Després de la reunió del Govern del 10 de març, Budó va descartar de moment tancar escoles -com sí que havien fet ja d'altres comunitats autònomes-, ja que els positius a Catalunya -101 en aquell moment- eren «molt inferiors» als detectats en altres punts d'Espanya. El criteri va canviar dos dies després, quan es va anunciar que des del 13 de març col·legis, instituts i universitats haurien de cessar la seva activitat, un cop activada la fase d'emergència 1 del PROCICAT.
Del recel cap a la patronal al suport a les empreses
El 10 de març, la patronal Foment del Treball va reclamar un pla de xoc amb rebaixes fiscals, ajornament de pagaments d'impostos i de cotitzacions socials i facilitats per als expedients de regulació temporal d'ocupació (ERTO) en els sectors perjudicats. Dos dies després, en vigílies de l'estat d'alarma, Torra va afirmar que el Govern «no compartia» les tesis de Foment, mentre que el vicepresident, Pere Aragonès, va prometre «vetllar pels llocs de treball de la gent» i el conseller de Treball, Chakir el Homrani, va remarcar que «la solució no són mesures dràstiques». Ja amb la crisi fora de control, el 30 de març, la consellera Budó va reivindicar un «confinament tributari» -suspensió de pagaments d'impostos, quotes, lloguers i subministraments- i l'ampliació de les «condicions de força major» per facilitar els ERTOs. Així mateix, la Generalitat va esperar al 25 de març -deu dies després d'exigir un confinament total- per ordenar la paralització de les obres públiques que en depenien, però aquell dia va rectificar i va deixar la decisió en mans dels contractistes, en línia amb el que havia previst el Govern central; a la fi, dos dies després, va acordar aturar tota obra no essencial, hi estiguessin o no d'acord els constructors.
13 de març
La carta dels tests massius
Una de les claus per controlar el virus en països amb una experiència reeixida, com Corea del Sud, han estat les proves diagnòstiques massives per localitzar i monitoritzar els infectats. En els últims dies, els tests massius han estat una reclamació de la Generalitat com a mesura prèvia a aixecar el confinament, tot i que no estaven entre les seves reivindicacions inicials. De fet, el 13 de març, el secretari de Salut Pública, Joan Guix, va opinar a TV3 que els tests massius no eren la solució: «Si els féssim massius, segurament detectaríem alguns casos en fase incipient, però també és cert que donaria molta falsa seguretat a molta gent que li sortiria un test negatiu tot i que podria estar infectat». «No compensaria», va concloure.
15 de març
La reivindicació del confinament total
En decretar el tancament dels centres educatius, el 12 de març, la consellera Vergés va aclarir que no hi havia «confinament dels nens a casa» i que podien «sortir al parc, però prenent precaucions». La primera decisió sobre confinament va arribar hores més tard, amb el tancament perimetral dels accessos de la conca d'Òdena, i l'endemà Torra va comparèixer per solemnitzar una petició al Govern de Pedro Sánchez: «Cal confinar Catalunya». No va parlar de confinament domiciliari sinó de «restringir la mobilitat d'entrades i sortides» de Catalunya -focus de contagi, juntament amb Madrid- i de quedar-se a casa «tant com sigui possible». Va ser el dia 15, quatre hores després d'aprovar-se l'estat d'alarma, quan Torra va demanar al Govern central ordenar un «confinament domiciliari total» i va cridar els catalans a «autoconfinar-se». El confinament total es va convertir des de llavors en bandera reivindicativa del Govern, que recriminava a Sánchez que no subscrivís la idea, fins que sí que ho va fer el passat dia 29. Seguint el seu criteri d'abanderar les mesures més dràstiques, el Govern demana ara no flexibilitzar el confinament a partir del 13 d'abril i esperar almenys 14 dies de reducció de contagis.
30 de gener
Epidemiòlegs: van profetitzar la pandèmia?
Estaven avisats els governs? No van fer cas dels advertiments dels experts? Què deien els epidemiòlegs abans de l'emergència? El 30 de gener, l'Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar l'emergència internacional davant el ràpid augment d'afectats. No obstant això, el 5 de febrer, el president de l'Associació Espanyola de Virologia, Albert Bosch, va afirmar que «l'alarmisme» pel coronavirus el fa «més greu del que realment és» i va recordar que cada any sorgeix un virus nou que genera una emergència. Tampoc l'epidemiòleg i cap de Medicina Preventiva de l'Hospital Clínic, Antoni Trilla, una de les veus que ha escoltat el Govern en aquesta crisi, va predir allò que s'acostava: «No hem d'estar espantats per a res», va dir el 3 de febrer a RAC1. Qui sí que es va adonar aviat del perill va ser l'epidemiòleg Oriol Mitjà, a qui el Govern ha encarregat redactar una estratègia de desconfinament però que al febrer va defensar, en contra del criteri de les administracions, la suspensió del Mobile. En les setmanes següents, va insistir a reclamar a les autoritats públiques mesures de prevenció, com resumeix un tuit del 23 de febrer: «Un govern que no es prepara per al COVID-19 és negligent. Els esforços massius a la Xina i la cancel·lació del Mobile ens han donat temps. Fem servir aquest temps! Les decisions operatives es prenen abans de l'esclat de la crisi, no durant».
