El confinament és un homenatge a Rajoy, l'inventor del plasma. Semblava clar que l'expresident suportaria millor que ningú l'arrest domiciliari, amb el precedent de set anys tancat amb pany i forrellat a l'habitació del pànic de la Moncloa. D'aquí la sorpresa davant les imatges en què exhibeix el caminar delatador dels qui han descobert amb retard que el cos no sols serveix per asseure's. Mentre el PP assaboreix l'evidència que el Govern no sobreviurà a la major crisi dels temps recents, l'exercici solipsista del seu penúltim líder demostra que en el tancament encara hi ha classes.
Rajoy també fuig del confinament. Atès que el partit disculpa el seu jubilat, torna a demostrar-se que al PP li importa tant Espanya que sol oblidar-se dels espanyols. Admetem amb tot que és fàcil imaginar Rajoy rebent els sobres de Bárcenas en una caixa d'havans, però costa més adjudicar-li un desafiament ostentós del tancament. O ha adquirit un mínim de valor o s'ha oblidat de la força repressiva més eficaç contra el coronavirus, els veïns.
En la lògica de Rajoy, l'absència de gent al carrer li garanteix que no sofrirà el contagi del coronavirus, la resta no importa. Aquest desinterès pels enutjosos ciutadans pot transformar-se en el camp publicitari en una arrencada de coratge, en un desafiament des de l'ortodòxia liberal al col·lectivisme evident en la supressió de la mobilitat urbana. Hi ha ciutadans que estan ara a la presó pel mateix incompliment, però l'expresident pot convertir-se en un heroi si d'aquí a un parell d'anys es demostrés que el confinament no ha estat tan beneficiós en el combat contra la pandèmia. I sobretot, l'estadista que ronda amb estil i vestuari manifestament millorables ha d'embolicar-se en la infal·lible bandera del patriotisme. El confinament consisteix a no abandonar el domicili propi, i un dirigent del PP es troba a casa en qualsevol lloc d'Espanya, de Finisterre al Cap de Gata. Rajoy compleix.
