Si a un pilot d'avions experimentat li demanéssim en ple vol que es posés al comandament del darrer model d'Airbus, per al qual no ha obtingut la corresponent autorització, segurament per prudència el faríem aterrar a l'aeroport més proper i no continuar el viatge com estava previst. Causes de força major.

De manera inversa, milers i milers de docents, a tots els nivells, es veuen pilotant un avió desconegut, el de la docència virtual; i han hagut de fer-ho de la nit al dia, sense capacitació oficial de l'EASA i, a sobre, moltes vegades sense una torre de control que els indiqui com fer-s'ho per aterrar-lo sans i estalvis. Se'ns demana, això sí, que continuem la ruta prevista -no el retorn més ràpid i segur a la base-, se'ns suggereixen quatre recursos tecnològics -tres d'ells improvisats- i cadascú ja es buscarà la vida.

A aquest respecte, confiem que arribarà el moment en què puguem parlar sobre la idoneïtat de la decisió, sobre les repercussions socials -en termes d'exclusió social, per exemple, de la població més desafavorida-, sobre l'obcecació de mantenir el curs escolar en aquest context excepcional; i, sobretot, sobre la innocència de pensar que és realment possible passar d'un model presencial a un de virtual fent només clic.

Sigui com sigui, després de tres setmanes de reinvenció virtual, hem comprovat mantres importantíssims que ja coneixíem: tenim un alumnat que justifica qualsevol aventura, som un col·lectiu compromès fins al moll de l'os, el risc de perdre pel camí una part de la població és enorme -en termes educatius-, i la virtualització és un potencial forat negre que ens pot engolir a tots. Déu-n'hi-do!

Per cuinar una mica millor tot això, suggerim aquí algunes idees perquè el viatge virtualitzador sigui el més plaent possible:

Deixem anar llast. Passem a la virtualitat de la nit al dia, sense formació específica en molts casos, amb recursos limitats per part del professorat i de l'alumnat. Amb accés molt limitat als recursos habituals que es van quedar als centres... No ho podrem fer tot, no podrem portar-ho tot endavant. Acceptem que hem de renunciar a algunes parts.

Mantinguem la calma. Per damunt de tot... keep calm! Prou complicada és la situació, com perquè la virtualitat sigui font addicional d'estrès. No cal triplicar ni les nostres jornades laborals ni les d'aprenentatge. Tinguem cura de no ofegar l'alumnat amb tasques inacabables. El pas d'una cultura educativa presencial a una de virtual no és senzill, i no ho és especialment per a l'alumnat.

Oblidem el currículum. Si més no, relativitzem-lo i transformem-lo. Vivim una oportunitat fantàstica per guanyar aprenentatges vitals d'alta qualitat a partir del context real - Mezirow dixit. Cal ara mantenir el currículum i la programació inicials?

Destecnologitzem. Intentem no perdre'ns en l'intricat bosc dels recursos tecnològics que estem coneixent. Simplifiquem i quedem-nos amb allò amb què ens sentim més còmodes i amb què s'hi sentirà l'alumnat. Inspirem-nos en els companys, però sense pressions; trobem el nostre camí tecnològic. I recordem que la pirotècnia tecnològica és més excloent, perquè segrega a qui no hi té accés.

Acompanyem. L'alumnat ens necessita més que mai -potser també a l'inrevés. Siguem presents, acompanyem-los, cuidem-los. Més paciència, més flexibilitat, més empatia. Això no és fàcil per a ells, per molts motius. I ha de ser més evident que mai que els estimem. Sí, els estimem, molt.

No podem decidir quin viatge fem, malauradament. La situació sobrevinguda talla també aquesta part de la nostra llibertat com a docents. Però roman intacta la nostra capacitat d'escollir fer el trajecte amb alegria i serenor, amb un balanç positiu, que ens faci créixer. La cursa és de fons, i serà fantàstic que arribem a la meta amb ganes d'explicar-ho.