17 de abril de 2020
17.04.2020
Diari de Girona

El que és i el que no és la «renda mínima»

El Govern anuncia, després d'un acord entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, la creació al maig de la nova prestació, versió estatal dels salaris socials que ja existeixen a totes les autonomies

16.04.2020 | 23:37
El ministre José Luis Escrivá

José Luis Escrivá és, en el bon sentit, un ministre previsible. Abans de portar la cartera d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions en el Govern de Pedro Sánchez, aquest economista manxec va presidir, per encàrrec de Mariano Rajoy, l'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef), organisme professional creat sota instruccions de la UE durant l'anterior crisi i que té com a objectiu vetllar per la sostenibilitat dels comptes públics. Des d'aquesta posició, Escrivá va tenir oportunitat d'avaluar a fons i amb una perspectiva independent assumptes com la situació del sistema de pensions i també la creació d'una «renda mínima» per combatre la pobresa a Espanya, projecte inclòs en el programa de la coalició governamental PSOE-Unides Podem i que ha guanyat velocitat amb la crisi associada al coronavirus.

Després de diversos dies de tensions a l'executiu sobre la conveniència d'activar ja una «renda mínima» i d'un pols pel lideratge polític de la seva creació entre el vicepresident i líder de Podem, Pablo Iglesias, i el mateix Escrivá, aquest últim ha confirmat que la prestació estarà en marxa «en setmanes». Pel mig es va produir, segons van informar d'altres fonts del Govern, un acord entre Sánchez i Iglesias per activar la prestació des del maig.

Què és la renda mínima?: el «mínim vital» o «renda mínima» és, en realitat, una variant d'àmbit estatal dels «salaris socials» o «rendes d'inserció» que, amb diferents graus de generositat i requisits d'accés, existeixen en totes les autonomies: prestacions generalment concebudes per combatre la pobresa severa, la que el 2018 patien entre el 6,9% i el 9,2% de la població espanyola (taxes de les més altes d'Europa), segons la font estadística que s'utilitzi entre les disponibles.

Sent president d'Airef, Escrivá va dirigir un informe en el qual es posaven de relleu les mancances i problemes de les rendes mínimes regionals: disparitat territorial, desconnexió amb la inserció laboral, efectivitat limitada en la reducció de la desigualtat econòmica... En aquest document se suggeria un model de renda estatal que per a les llars amb menors ingressos suposava cobrar fins al 80% de l'indicador IPREM (uns 430 euros al mes) més 120 euros per fill. I s'afegien les següents singularitats: que la prestació fos compatible amb l'ocupació, permetent que actuï com un complement salarial fins a un llindar determinat (punt pensat per no desincentivar el treball), i que les comunitats poguessin complementar-la amb els seus propis recursos si així ho decidissin. A la data de l'informe (2019), s'estimaven 1,8 milions de beneficiaris, una despesa anual de 5.500 milions (3.500 de cost nou i 2.000 que ja paguen ara les autonomies en salaris socials) i potencial per a reduir en més del 60% la pobresa severa.

Què no és la renda mínima

La prestació que Escrivá preveu tenir enllestida «en setmanes» (presumiblement, en condicions anàlogues a les suggerides per l'Airef) no és l'anomenada «renda bàsica universal» o «ingrés ciutadà», la creació del qual s'ha defensat principalment des de l'esquerra, encara que l'economista Milton Friedman, icona del neoliberalisme, va arribar a defensar-ne una versió pròpia. A diferència del «mínim vital» ara en estudi, la «renda universal» seria per a tothom, sigui pobre o ric, tindria un cost molt major i es finançaria amb un model tributari fortament progressiu.

Com es pagarà el «mínim vital»? És assumible el cost per a Espanya? L'escenari és radicalment diferent al de quan Escrivá pilotava l'Airef. Llavors, amb l'economia cap amunt, aquest organisme plantejava una introducció gradual de la prestació per a preservar l'estabilitat dels comptes públics. Ara, la infecció del coronavirus està esfondrant el PIB, exacerbant el risc d'una escalada de la pobresa si la crisi és duradora i també el dèficit i el deute públics.

El moment excepcional potser requereix una visió excepcional: èticament i social és defensable la despesa com a rescat als més vulnerables i, des d'una perspectiva macroeconòmica, a més de com un element de pressió sobre els comptes públics, la «renda mínima» pot actuar com un estímul fiscal –tot el cost anirà a consum– que contribueixi a la recuperació.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook