S'hauria de permetre que els nens sortissin de casa?

No, fins que sigui segur per la salut i així ho certifiquin els metges, que són els que hi entenen. Això és el principal. Potser es podria arribar a plantejar per nanos amb necessitats molt especials, però és un risc. És clar que no és bo estar un mes sencer o més tancat a casa, ni per a un nen, ni per a un adult. Sí que penso que els nens són un col·lectiu que hauria de tenir prioritat quan comenci el desconfinament. He arribat a llegir que en alguns llocs es plantegen el retorn a l'escola dels grans abans que dels petits, entenen que a un alumne d'ESO li pots fer entendre segons què i que, en canvi, a un de P3 per molt que li diguis que no es posi la mà a la boca sense rentar-se-la és probable que no et faci cas.

Quan puguin sortir, com hauria de ser el retorn a la normalitat dels més petits?

Ara mateix es difícil visualitzar-ho. Hi ha una primera qüestió lligada: els nens buscaran nens. Els nens busquen jugar amb els seus iguals i això s'haurà de gestionar. Caldrà un nou aprenentatge i segurament serà molt trist haver d'arribar a situacions on els nens no puguin tocar-se ni compartir els jocs. Potser haurem d'esperar que tot estigui molt més avançat per donar-los permís a tenir aquesta interactuació entre ells fins ara habitual. Com se li explica a un nen que s'ho ha de passar bé sense acostar-se al company, en una relació entre iguals? Per això no sé fins a quin punt cal aquesta pressa per sortir. Hem de veure quines necessitats tenen i cobrir-les bé.

No ho passen malament estant confinats a casa?

La situació que estem vivint és duríssima, però per a molts nens això pot ser un regal. Tenen l'oportunitat de viure allò que no hem tingut la majoria dels adults: compartir les 24 hores del dia amb els pares i gaudir-ho. Altra cosa seria si els pares estan malalts o en situacions de risc, o si treballen a primera línia i viuen situacions d'estrès provocades per la pandèmia. Però per a molts és un regal. Jo soc del món emocional. Vull pensar que això ha passat per alguna cosa, quan l'univers et fa una sacsejada tan bèstia i ho para tot potser vol dir alguna cosa. Ens hem de plantejar per a què ens ha servit aquesta crisi i què en podem aprendre. Potser ens serveix per mirar bé els nens i veure què necessiten, conèixer-los millor, tot i que és un moment molt dur, per exemple, en l'àmbit del dol, molt cruel perquè no pots ni acompanyar ni acomiadar les persones que estimes.

Què se'ls ha d'explicar a la mainada? Els pot generar por?

S'ha d'actuar amb sentit comú. Als nens se'ls ha de dir sempre la veritat. No és el mateix un nen de 4 anys que un de 16. Si tens per norma i costum mirar les notícies, probablement no les has de treure ara per evitar que un nen petit les vegi, però has de tenir resposta per qualsevol pregunta que et faci sense que li generis angoixa. Home, si queda amb la cara desencaixada davant la televisió potser no la posis més, però li expliques que el que està passant és molt greu amb naturalitat. S'ha d'anar alerta amb la por, és bona però no cal infundir-la. Als nens petits els hem d'explicar que no hem de tenir por, que hi ha molta gent treballant per nosaltres. S'ha de poder parlar de tot, fins i tot de la mort. «La gent es mor perquè era molt gran», o bé dius que «tots els metges han intentat curar-lo i no han pogut malgrat fer molts i molts esforços». Amb un adolescent, en canvi, i has de poder parlar obertament i és molt sa aquest diàleg. Sense tabús. Així el dia que tingui una pregunta més compromesa, s'atrevirà a dir-ho. Si tanquem la televisió i no parlem del que passa generes més por, encara que nosaltres en tinguem de por, perquè tems allò desconegut, i no saps quan s'acabarà tot això. Hem de donar informació als nens, però que la puguin entendre.

Què recordaran els nens del confinament i del coronavirus

Això ens hauríem de preguntar els adults. «Què vull que recordi la meva criatura quan ho expliqui al seu fill d'aquí a 30 anys?». El que recordaran seran les persones, el que van sentir, si s'ho van passar bé, si feien coses diferents amb els pares, si els pares estaven estresats... recordaran les emocions. Un de gran, un adolescent de Batxillerat, si que recordarà si ha pogut fer o no la selectivitat i com això li ha afectat el currículum. Els petits són sentiment i emocions i què senten ho determinarà com afrontem el que està passant els adults. El que estem passant és un dol perquè hem perdut la llibertat de sortir al carrer i abraçar-nos. El dol no només és per la mort d'una persona. Si no estic preparat per passar aquest dol, el nen ho notarà. Si el dol és sa, encara que pugui passar per la tristesa en alguns moments, totes les emocions són bones si no t'hi quedes enganxat.

Qui té més capacitat d'adaptació, el nen o l'adult?

Un nen, sens dubte. Els nens s'adapten més aviat als canvis perquè viuen l'aquí i l'ara. Nosaltres, com que vivim en el futur, amb la por de què passarà, ho passem fatal. Preveiem i anticipem constantment. Als nens els ensenyem a planificiar però el seu estat natural és aquí i ara. Per això els nens passen del plor al riure en minuts. No cal que li expliquis que no saps si al maig podrà tornar a l'escola, perquè no sap quan és el maig. Ara només pensa que el papa i la mama són sempre a casa.

Com es pot treballar l'enyorença als avis, familiars, amics?

Els nens són sorprenents. És clar que hi pot haver enyor, però si se sap acompanyar, no passa res. Se li explica que ja podrem anar més endavant a veure els avis i els amics i que mentrestant podem fer videoconferències. Transformes la necessitat amb la manera que es pot fer ara. Que troba a faltar un amic? Doncs que li escrigui una carta. Has de detectar la necessitat per poder-la cobrir. Quan tornem a l'escola potser els costarà dos dies. Els nens s'adapten de seguida. Tenen la capacitat d'il·lusionar-se permanentment i això els adults ho perdem. És clar que els pot fer mandra tornar a l'escola però quan hi siguin, valoraran el que troben allà, els amics, el jugar, i seran feliços en aquell present.

Com s'han de gestionar els conflictes que es generen a casa fruit del confinament?

Depèn de les edats. On hi ha amor de pares a fills tot és fàcil. S'ha d'anar a les coses pràctiques. Amb els nens petits els hem de posar límits, i amb els adolescents, hi podem negociar. Un horari pot ser una bona cosa. Als nens els van bé les rutines i pot ser bo que si va a dormir a una hora determinada ho segueixi fent. Després també li hem de fer entendre que els pares han de treballar, si ho fan des de casa. Ara, és important que també sàpiga que l'estona que estic amb ell som totalment seus. Que aparquem el mòbil.

S'ha de tenir un control estricte sobre tauletes, mòbils, internet, ordinadors...?

Amb els grans s'ha de teballar pel bon ús de les tecnologies perquè podem patir problemes de ciberassetjament. Ara els joves estan connectats tot el dia i cal fer més prevenció. En l'ús de les tecnologies fa falta un aprenentatge. Oi que vostè no tiraria a l'aigua la seva filla, si no sap nedar, encara que li hagués comprat un flotador? Doncs amb el mòbil igual, i en canvi, el que fem és comprar-lo, entregar-lo i oblidar-nos-en. Cal un aprenentatge, posar unes normes i predicar amb l'exemple. Si no vols que el teu fill tingui el mòbil a taula, tu tampoc li tinguis.

És necessari tornar a l'escola, ni que sigui una setmana, per tancar el curs?

Si les condicions de salut ho permeten, seria molt bo. Si no es pot fer físicament, però, s'ha de fer un bon tancament virtual. Amb el grup, els amics i el tutor, i compartir tots junts l'experiència.