estudiant gironina Clàudia Morente torna a ser a casa, a Salt, des de dijous a la tarda, després d'un maratonià viatge entre Cedar Rapids, a Iowa, i Barcelona, que la va dur a fer escales a Dallas i a Londres. El neguit que tant ella com la seva família tenien des que li van cancel·lar un dels vols previstos per al 10 de maig, quan inicialment tenia previst el retorn, es va acabar de cop dimecres passat, quan després d'hores penjada al telèfon, entre American Airlines i la finlandesa FinnAir, li van trobar una alternativa. I imminent: «Hi havia la possibilitat d'agafar el bitllet per al dimecres, i la vaig aprofitar». Tot just amb unes poques hores per fer les maletes, Morente va acabar abandonant Fayette, on estudiava Matemàtiques a la Universitat d'Upper. Ja tenia els darrers exàmens enllestits i el curs se seguia virtualment des que la crisi del coronavirus també havia esclatat als Estats Units. Ara a aquesta saltenca de 22 anys, exjugadora de l'Uni, que havia seguit jugant a bàsquet en la seva aventura americana, només li queda acabar el treball final que prepara sobre l'aplicació de la Intel·ligència Artificial a la borsa per predir crisis econòmiques.

«Patia més pels pares, a Salt, que no pas per mi als Estats Units», assegura Morente, que a Fayette, el petit poble on ha viscut aquests darrers anys, amb prou feines havia vist les conseqüències d'una greu pandèmia que sí que havia colpejat durament d'altres estats, com el de Nova York. A Iowa no estaven confinats, tot i que les classes universitàries s'havien donat per acabades des del període de vacances conegut com l'Spring Break. «El nostre dia a dia era semblant al de sempre, podies sortir al carrer i ajuntar-te amb amics, però per exemple si arribaves d'un altre estat, et recomaven la quarantena de 14 dies». L'anul·lació de les classes havia desertitzat, això sí, un poble ja de per si solitari, d'uns 1.500 habitants. Ella havia deixat la residència del campus, seguint les recomanacions, i se'n va anar a viure amb d'altres companyes de l'equip de bàsquet universitari a la casa que unes altres estudiants americanes havien deixat lliure per tornar a les seves ciutats. Al carrer alguns ciutadans usaven mascareta i guants, però tampoc eren gaires.

Els efectes devastadors de l'expansió de la malaltia sí que resultven molt més evidents obrint la televisió o navegant per internet. De la gravetat de la situació Morente se'n va anar fent la idea sobretot a partir del decret d'estat d'alarma i confinament que es va decretar a Espanya, i venint ja de l'esglai que es vivia a Itàlia amb l'acumulació de casos i morts. Als EUA, la suspensió de l'NBA va marcar l'abans i el després, també per aquelles dates, el 12 de març, a partir del positiu del jugador dels Jazz Rudy Gobert. Les videotrucades entre l'estudiant gironina, a Amèrica, i la família es van anar convertint en diàries «i jo sempre advertia als pares que sobretot no sortissin de casa, o que ho fessin el mínim possible per anar a comprar i amb totes les precaucions». El patiment, viscut a 6.000 quilòmetres de distància, encara és més neguitós.

Sense sanitat pública

En un país sense sanitat pública una pandèmia com aquesta accentua encara més el drama (i les desigualtats). A Iowa, afortunadament per a Morente, la malaltia no hi havia entrat amb virulència «però en qualsevol cas jo estava coberta per una assegurança» que s'havia fet a Catalunya. «La situació de la sanitat als EUA fa que hi hagi famílies que no es puguin permetre segons què i que tot i així algunes cobertures d'assegurança no fossin suficients per casos com aquest», afegeix l'estudiant saltenca, que també admet que «no vaig arribar a tenir mai por». Per això quan va saltar l'alarma de la COVID-19 el seu primer pensament no va ser tornar sinó seguir als EUA «per acabar la carrera». «El que volia era graduar-me, però el coronavirus també va fer cancel·lar la cerimònia (els estudiants estan convidats a viure-la l'any que ve)». L'elaboració del treball final de carrera l'obligava a estar a prop del campus per reunir-se amb els professors. Amb tot enllestit, i a falta d'acabar el projecte, «podré fer la feina des d'aquí tot i que queda el dubte de si hauré de fer la presentació o no, per tot el tema de la pandèmia», afirma Clàudia Morente.

I va arribar, per tant, l'hora de tornar. Precipitadament, d'un dia per l'altre. De Fayette es va traslladar en cotxe a Cedar Rapids, a una hora de rellotge. Sortia dimecres a primera hora del matí (07.19, sis hores més a Catalunya) rumb a Dallas, on es va haver d'esperar sis hores per agafar el vol a Londres. A Anglaterra hi arribava dijous al matí, i després d'una interminable estona més a l'aeroport, finalment aterrava al Prat a la tarda. Cap prova de coronavirus enlloc, ni cap control per prendre-li la temperatura. Sobretot als EUA, «on els aeroports estaven plens, potser no tant com ho estan habitualment, però déu-n'hi-do, i les botigues, obertes». A Londres sí que el panorama era diferent: «Tot tancat, com a Barcelona, amb molta gent amb màscares, guants i mesures de protecció». Un cop a Catalunya, i abans de sortir per la porta de l'aeroport, la Guàrdia Civil preguntava als viatgers d'on venien.

Per a Clàudia Morente ara tot torna a començar, confinada a casa, amb els seus, després de 4 anys independitzada als EUA gràcies a una beca esportiva. «M'ha servit per aprendre molt d'anglès, conèixer una cultura diferent i fer amistats», confessa, tot i que no sap si hi tornarà, a Amèrica. De moment s'ha de superar la pandèmia. Després, el primer que farà serà treure's el carnet de cotxe, intentar trobar feina si es pot per l'estiu i buscar destí per a un màster «sigui a Europa o als EUA» relacionat amb les matemàtiques.