L'economia del Vell Continent necessita oxigen, o sigui diners, i això és una evidència que ja reconeix tothom. Des del primer ministre del país més alineat amb l'austeritat, l'holandès Mark Rutte -«Els països del sud han fet grans peticions per a un fons de recuperació que és necessari per aconseguir que l'economia europea es posi en marxa»- fins al dirigent de la colpejada Itàlia, Giuseppe Conte: «Tots els països són conscients de la necessitat d'una eina innovadora que no deixi cap dels vint-i-set enrere».

I, així, si tots estan d'acord perquè dijous els dirigents de la Unió Europea sense poder com serà aquest rescat que, segons les diferents versions pot anar del bilió al bilió i mig d'euros, en un bloc, amb Alemanya, Holanda i Suècia al capdavant voldrien que fossin crèdits, mentre que l'altre, liderat per països com Espanya, Itàlia i França on el coronavirus ha fet estralls, voldrien que fossin a fons perdut. És a dir, subvencions. O, com a mínim, mutualitzant el deute entre tots els països. Res de nou, la vella guerra entre el nord i el sud, farcida de tòpics d'estalviadors contra malgastadors, encara que sense la virulència verbal d'anys enrere quan el llavors president de l'Eurogrup, l'holandès Jeroen Dijsselbloem, es va deixar anar en una entrevista al Frankfurter Allgemeine Zeitung que els països del sud es gastaven els diners «en alcohol i dones».

«Veient la magnitud del desastre i amb una situació tan complexa complexa com l'actual, ara no és el moment de manifestar retrets sinó d'afrontar aquesta situació de manera conjunta». El consultor estratègic del Centre Gestió i Secretari General UNEG Girona, Fran J. González, té clar que la desunió entre els països europeus - «amb tothom fent la guerra per la seva banda»- pot ser un gran problema. I, en el cas concret d'Espanya, el plantejament dels països del nord que el fons de reconstrucció s'articulés mitjançat crèdits seria un camí més o menys directe cap a un gran endeutament públic i una nova crisi financera. «Si la solució passa pels prèstecs sembla evident que Espanya tornarà a partir una crisi financera, en termes d'encariment del finançament, i ja sabem que aquesta és pitjor que una crisi econòmica de xoc de demanda o d'oferta, com és el cas», reflexiona González.

El problema d'Espanya és el seu enorme endeutament públic, per sobre ja del cent per cent del seu producte interior brut, que des del nord d'Europa és percebut com una mostra de malbaratament, o de manca de previsió, perquè abans de l'arribada del coronavirus a tota la zona euro es passava per una etapa expansiva de l'economia. Fa ben poques setmanes, el ministre de finances holandès Wopke Hoekstra ja va aixecar polseguera assegurant que potser caldria una «investigació» per esbrinar per què alguns països, en clara referència a Itàlia i Espanya, no disposaven de marge pressupostari per endeutar-se.

«Lamentablement, si la solució europea passa per un major endeutament de les administracions públiques que en l'actualitat a Espanya està per sobre del 100% del PIB, i s'anticipa que acabi l'any de l'entorn del 115/120% del PIB, i amb un dèficit de prop del 10%, els problemes de refinançament sorgiran de nou», constata des de Girona, el consultor estratègic Fran J. González que, tot i tenir clar que aquest sobreendeutament seria molt perjudicial, no amaga que «caldria autocrítica perquè després de 4 o 5 anys consecutius de creixement econòmic el dèficit públic encara era de l'entorn del 3% del PIB, i la pressió fiscal a Espanya encara està per sota de la mitjana europea».

Mutualitzar el deute

L'actual primer ministre holandès, Mark Rutte, és un polític de formes més suaus que Hoekstra i Dijsselbloem; de la seva boca no en surten desqualificacions cap als països del sud, però en declaracions al diari del seu país De Telegraaf ja deixava clar ahir que no hi hauria «regals». Al nord d'Europa no volen sentir parlar ni de coronabonus, ni de mutualitzar el deute ni, encara menys, de subvencionar la recuperació econòmica del sud del continent. I això, a parer de Fran González, dificulta que «la negociació sigui agradable per a Espanya».«El problema de fons no és si els diners d'Europa arriben amb un préstec o amb una transferència sinó que cal una resposta pública per assegurar la subsistència de les empreses», diu el consultor de Centre Gestió per a qui «mutualitzar el deute o les necessitats de despesa pública actuals és l'única manera de no tenir problemes de finançament a curt i mitjà termini; per tant, des d'un punt de vista del sud d'Europa, torna a ser, com van ser els Eurobons en el seu moment, la solució que permetria donar una resposta més ràpida a la crisi».

Una situació molt delicada que, a diferència del que va passar fa una mica més d'una dècada, perquè aquest cop ha vingut per «una situació sobrevinguda (el coronavirus) que no te res a veure amb la crisi anterior, on sí que es podria atribuir una part de responsabilitat dels estats, per excessiu endeutament o crèdit del sector immobiliari». «Aquest cop, cal allunyar-se de les solucions ortodoxes i potenciar solucions ràpides que permetin una sortida més ràpidai i àgil; i la injecció de diners a l'economia per part de les administracions públiques és l'única alternativa», remata Fran J. González.