Ja era hora. Aquesta és la frase que més van repetir ahir els adults que acompanyaven els nens i nenes pels carrers de Girona per primera vegada després d'estar 44 dies tancats a casa. La canalla, majoritàriament sobre rodes, no podia dissimular l'entusiasme de tornar a estar a l'aire lliure. «Estic molt content de poder sortir al carrer», cridava l'Arnau des de l'interior d'una mascareta que li tapava mitja cara i amb la bicicleta descuidada a terra.
La Yolanda, la seva mare, estava asseguda en un banc de la plaça Calvet i Rubalcaba i li repetia constantment que deixés de tocar-se la cara i la mascareta artesanal amb les mans. «El que més demanava era poder jugar a pilota i sortir amb la bici, que són les dues úniques coses que no pot fer a casa», comentava la Yolanda. «Encara sort que tenim un balcó -i ben llarg, segons va voler remarcar l'Arnau-, però els nens necessiten sortir al carrer. El sol, córrer, moure's... Els va molt bé psicològicament. Fins i tot necessiten relacionar-se amb persones fora del seu entorn habitual, encara que sigui amb molta prudència i mantenint la distància de seguretat», va acabar d'apuntar sota un sol de diumenge espatarrant que va desaparèixer a mitja tarda.
L'opinió generalitzada dels adults apuntava que els nens s'han adaptat «molt millor» a les circumstàncies que els més grans. Ara, amb els parcs buits i encara precintats, les criatures han convertit les zones urbanes en els nous espais de lleure. L'esplanada buida de paradetes del mercat del Lleó es va convertir ahir en un skate parc i en un camp de futbol alhora. Això sí, sense compartir les joguines. Els coneguts que es retrobaven després de tants dies conversaven, especialment sobre la pandèmia, mantenint la distància de seguretat recomanada. Fins i tot alguns veïns aprofitaven la sortida per parlar a través de la finestra o l'intèrfon.
No es respecten les normes
Els progenitors no se n'estaven de renyar els més menuts per evitar un possible contagi a través del mobiliari urbà. «No podem omplir l'ampolla en aquesta font pública, ja ho farem a casa» o bé «no toquis la barana per baixar les escales» eren frases que s'anaven escoltant a cada cantonada del centre de la ciutat. I és ben bé que l'aglomeració de persones era cèntrica: des de la plaça Independència fins a la plaça Catalunya, però la perifèria estava ben buida de transeünts.
Pel que fa al parc de la Devesa, a primera hora no es veien més que individus solitaris passejant els gossos, però ben tocades les dotze del migdia va començar a emplenar-se de famílies senceres. Famílies formades per la parella i els fills, quan només està permès que un adult acompanyi un màxim de tres menors de fins a 14 anys. Per tota la ciutat, el sentit de la responsabilitat ciutadana era pràcticament nul en aquest aspecte. Potser perquè l'executiu va esclarir les mesures tard (dissabte al vespre) o bé perquè es van rectificar reiteradament normes contradictòries en el curs d'una setmana, però la qüestió és que la majoria dels adults estaven «despistats» amb totes les regles a seguir. «És molt fàcil dir-ho quan no ets qui ho ha de decidir, però governar és com educar: als fills no se'ls pot dir ara sí i ara no, doncs a la població igual», comentava indignada l'Imma, una veïna. «No cal tenir una solució immediata, però quan anunciïn una mesura que ho facin definitivament, perquè si no és un embolic», va afegir.
La situació de descontrol es va replicar, i fins i tot magnificar, a Barcelona. La picaresca dels grans va deslluir el primer dia amb nens al carrer, ja que van aprofitar el primer permís governamental per sortir sense seguir les consignes oficials.
Les imatges de parcs, places i passejos amb la gent massa junta i molts nens jugant junts van córrer ràpidament per les xarxes amb la desaprovació popular.
Sobre aquest assumpte es va manifestar-se l'Enric, un taxista gironí que va treballar a la parada de Correus des de bon matí. «La gent no compleix, és el mateix que passa amb els passejos dels gossos. Sí que obeeixen en el fet de no allunyar-se més d'un quilòmetre de les seves residències, però estan al carrer més d'una hora, que en teoria és el temps màxim. Fa estona que veig les mateixes persones passant per aquí». El conductor es queixava que la falta de policia patrullant és una de les principals causes. En canvi, més positiu era en Llorenç, que estava sol assegut mirant els seus dos fills patinant a tota velocitat pel seu voltant mentre afirmava rotundament que «la gent sí que és responsable» i que la sortida dels nens al carrer «no suposarà un repunt en el nombre de contagis». «El que passa és que hi ha molt mala planificació governamental i s'improvisen solucions», va sentenciar.
La (des)protecció
Un dels dubtes era si els nens havien d'anar protegits amb guants i mascareta. Finalment, es va decidir que era recomanable, però opcional. Ahir, pels carrers de Girona, la majoria dels menors anava sense. L'Imma, metgessa i mare de dues nenes de 9 i 6 anys, és de l'opinió que la mascareta és estrictament necessària sota qualsevol circumstància: «Per a mi és primordial, l'hauria de portar tothom. Veig molta gent que no en porta o que no fa cas de les regles a seguir», va concloure.
Amb mascareta o sense, els nens i nenes menors de 14 anys van omplir ahir els carrers acompanyats de les seves joguines. Des del balcó alguns ciutadans s'ho miraven amb certa enveja.
A tot arreu es podien sentir les rialles, els crits i també alguns plors dels més menuts. Els carrers tornaven a estar plens, però els parcs segueixen buits.
