Quan li van oferir fer de responsable de dues les sis Unitats de Cures Intensives (UCI) addicionals que l'hospital Josep Trueta de Girona va obrir per fer front a la pandèmia, no ho va dubtar ni un moment. Montse Reixach feia uns cinc anys que treballava a nounats, tot i que també havia treballat amb adults, i ara es dedicava a implantar un nou model de cura amb nadons hospitalitzats a casa. «Havia estat supervisora de nounats anteriorment i vaig pensar que en aquests moments havíem de fer el que fos per ajudar», explica Reixach. Tampoc no va dubtar, ni tan sols s'ho va pensar, Marta Fabrellas, que fa vint anys que treballa a pediatria i en feia dos que era supervisora: «La directora em va demanar un dia a les nou del matí si podia baixar al seu despatx. Una hora més tard ja era a l'àrea d'adults, preparada per portar l'UCI dos».

La preparació de les noves UCIs addicionals als divuit llits que tenia l'original es va fer en temps rècord. L'UCI dos, que porta Fabrelles, està situada en una zona de pediatria, on va caldre desmuntar tota la infraestructura per instal·lar una zona de crítics en només 24 hores. I dos mesos després, ho veu molt lluny: «Ha estat tan intens que tinc la sensació que fa temps que no trepitjo nounats. És un no parar, fem moltes hores i són molt intenses, ja que s'han deixat de fer reduccions de jornada i tot el personal treballa dotze hores al dia», indica Fabrellas. El primer canvi l'ha trobat en el servei assistencial, ja que els pacients estan sedats i intubats i la principal preocupació és la seva evolució clínica. No és fins que abandonen crítics, ja extubats, quan es pot procurar més per la part emocional. «El primer dia vaig demanar a la farmàcia les dosis típiques per nens i al cap d'una hora molta medicació se m'havia acabat», recorda. «Necessites uns dies, però després ja t'hi habitues», resol.

Un dels problemes compartits amb pràcticament tots els centres hospitalaris ha estat l'obtenció de suficients equips de protecció individual: «He patit pel material en el dia a dia, perquè penses si l'endemà en tindràs suficient, i has d'insistir que se'n faci un bon ús», relata Fabrellas, que indica que en aquests moments la situació està més controlada. «També fa patir que els companys es puguin contagiar», sosté.

Des de l'inici de la crisi sanitària, molts professionals s'han presentat voluntaris o han acceptat de bon grat, com Fabrellas i Reixach, canviar d'especialitat sense paracaigudes ni temps per llegir-se gaires manuals d'instruccions. Això no ha impedit, diuen, que els equips heterogenis formats per cardiòlegs, anestesistes, pediatres o cirurgians hagin funcionat «com si sempre haguessin estat a crítics», subrralla Fabrellas.

Però darrere de tantes hores de feina també hi ha desgast, i una altra de les preocupacions que aquesta situació ha generat a les responsables de les UCIs ha estat l'afectació psicològica del personal. «El suport psicològic que està rebent no només les famílies, que veuen com els seus éssers estimats passen de mitjana dues setmanes a l'UCI, sinó també els professionals, ens està ajudant molt a desconnectar i a gestionar les emocions», afirma Reixach.

I els pocs moments que queden per descansar han repercutit inevitablement en la conciliació familiar, que tot i que s'ha complicat, Fabrellas assegura que «els nens entenen que som infermeres i que quan hi ha una situació com aquesta hi hem de ser».

Aquesta setmana l'hospital ha tancat dues de les unitats addicionals habilitades, una de les quals dirigides per Reixach, pels quals ara condueix la unitat de crítics i semicrítics del centre.

I de tot això, quin aprenentatge hi ha darrere? La llista no és pas curta: capacitat d'adaptació, ajuda entre companys, improvisació, solidaritat i sobretot, trobar solucions a situacions complicades.