El soroll de les onades trencant a la sorra s'escolta des de la riera. Si no fos que he vist el rètol de Tropics, i més enllà el de Moby's, no creuria que sóc a Lloret de Mar. Hi he arribat sense trobar ni un sol control policial pel camí. Carrers deserts, hotels tancats, una bodega oberta –això és Lloret– i allà, lluny, una senyora amb mascareta que passeja un gos. Ni un sol autobús. Ni un sol turista. Els bars i restaurants del nucli antic, persianes avall, cadires amuntegades a l'exterior, enyoren temps passats. Dos nens en bicicleta acompanyats de la mare. Un gos solitari du a la boca una pilota rebentada. Soroll d'onades trencant a la sorra.
Famílies amb nens a la platja, i quan dic famílies vull dir grups de quatre o cinc adults amb els corresponents nens. Arriba una patrulla motoritzada de la Policia Local, s'atura i... fa cas omís de la mainada que corre i juga a la platja, fa cas omís també dels pares i resta de familiars que estan parant el sol a tocar del mar, i demana la documentació a un pobre home que està assegut tot sol enmig del passeig marítim, sense ningú ni remotament a prop. Ignoro si acaba amb denúncia, és probable que sí, si faig cas del que succeeix a continuació.
Un dels policies se'm dirigeix a mi, que camino tot sol, en direcció al cotxe. Preguntes de rigor, d'on vinc, on vaig, què faig a Lloret. Respostes igualment de rigor, explicacions de la meva feina, acompanyades de DNI, carnet de premsa i acreditació que em permet desplaçar-me «fins als llocs on es produeixin les informacions i al centre de treball durant el període de l'estat d'alarma» (sic).
– Aquí no posa res de Lloret.
– És clar, perquè no sabem amb antelació on hi haurà la notícia.
No sembla gaire convençut el policia, i emmordassat com va, tinc la sensació que estic a punt de ser víctima d'un atracament.
– I va vostè sol?
– Doncs sí.
– I no porta res per apuntar?
– Aquesta llibreta.
Res li sembla suficient, el policia emmordassat creu que els periodistes es desplacen arreu en regiment i que per escriure arrosseguen una pissarra.
– L'haig de multar, quan li arribi la denúncia, presenti recurs.
Faig un darrer intent i insinuo que al nostre costat hi ha famílies a la platja i no els diuen res. Intervé per primer cop la companya de l'emmordassat, l'altre 50% de la patrulla vigilant i desconfiada.
– Poden estar-hi, perquè van amb nens.
Mentida, com sap tothom. Però no seré jo qui faci entendre la normativa vigent a membres d'un cos policial, instructors deuen tenir. Així que marxen ells, marxo jo, i es queden les famílies jugant a la platja. Lloret de Mar, paradís del turisme. Se senten les onades trencant a la sorra.
De tornada a Girona, ja s'ha posat un doble control policial a l'entrada de Lloret –Mossos i Policia Local–, per més que seria estrany que, si algú es vol desplaçar fins aquesta ciutat, ho faci a les 5 de la tarda d'un dia festiu i no al matí, quan res no ho impedia. Doctors deu tenir el Departament d'Interior.
Un negre fa running a la carretera de Vidreres. No es deu haver assabentat dels horaris per fer esport. De fet, va amb texans i sense camisa, o sigui que potser el que li passa és només que té pressa. O m'he ficat sense voler enmig del rodatge d'una d'en Tarantino.
Paro en una benzinera. Un camioner alemany al meu costat. Li pregunto com va tot.
- En Cataluña lavabos muy sucios. Mucho. En Frrrancia limpios, muy limpios. Aquí, asco.
El noi lamenta que poca gent té en compte que els camioners troben tancats hotels i restaurants i depenen de les benzineres.
- Todo guarrro. Antes prrrefierrro cagarrrme en la cabina del camión, jajaja.
| L'últim | El més llegit |
