La telesèrie Covid19, història de la pandèmia que va canviar el món, que probablement ja ha començat a escriure's en el dormitori d'algun guionista de Netflix o HBO, necessàriament començarà i acabarà amb la imatge d'un professional del sector sanitari mirant per un microscopi. El del capítol de comiat tindrà el nom, avui desconegut, del descobridor de la vacuna que ens deslliurarà a la fi del coronavirus. El de l'inici es diu Li Wenliang, el metge de Wuhan que va donar el primer senyal d'alarma sobre el nou agent patogen cap al final del 2019, la qual cosa li va suposar ser represaliat pel Govern xinès abans de morir, ell també, víctima del contagi.

Entre un i un altre investigador, la de la COVID-19 -tant la real com la que algun dia relatarà la ficció televisiva- és una història protagonitzada per homes i dones que miren la realitat sota els paràmetres de la ciència. Mai abans els advertiments llançats pels investigadors -i menystingudes pels polítics- van tenir conseqüències tan tràgiques ni el futur de la humanitat va dependre tant dels seus encerts. Tampoc mai abans el personal sanitari havia rebut tants aplaudiments de la societat des dels seus balcons ni havia recaigut sobre les seves espatlles una responsabilitat tan gran com la que està afrontant en aquest terrible 2020, per al qual ningú ens havia preparat.

Una nova era?

El coronavirus ha atorgat a la ciència un protagonisme que mai havia tingut. Governs de tot el món s'abracen aquestes setmanes als especialistes de la branca biomèdica perquè els dictin els passos a seguir i sobre els laboratoris més capdavanters plouen ara els bitllets que en un altre temps van escassejar perquè no els falti de res en la seva cerca de l'enyorada vacuna.

El focus que la pandèmia ha posat sobre els homes i les dones de les bates blanques convida a plantejar si ens endinsem en una nova era en la relació que la societat i l'estament polític mantenen amb la ciència. Escoltaran en el futur els governs els advertiments dels experts o la veu dels científics tornarà a ser silenciada en els despatxos del poder? La població oblidarà com vesteixen i a què es dediquen els professionals que els estan salvant de la pandèmia o forçarà a les autoritats perquè els seus criteris siguin els que marquin la vida pública a partir d'ara?

D'antuvi, la comunitat científica, almenys l'espanyola, transmet aquests dies senyals de disgust per haver estat el bomber d'aquest incendi i no l'agent forestal que podria haver-lo evitat. «Emocionalment ens hem sentit recolzats per la ciutadania, però en l'àmbit pràctic hem estat massa exposats, treballant molts dies sense la protecció adequada. Si la ciència hagués estat més present de manera estratègica, tot hauria estat més fàcil», es lamenta la doctora Pilar Garrido, vicepresidenta de la Federació d'Associacions Científic Metgesses Espanyoles (FACME).

Aquest col·lectiu, al costat de la Confederació de Societats Científiques d'Espanya (COSCE), la Crue Universitats Espanyoles i l'Aliança de Centres Severo Ochoa i Unitats María de Maeztu (SOMMa), va fer públic un comunicat el 13 d'abril en el qual es lamentava de la «tensió» que s'havia produït entre els científics i les autoritats en la gestió de la crisi del coronavirus i denunciava una «falta de sintonia que pot haver perjudicat la idoneïtat de les mesures adoptades». En el seu escrit, a part de més recursos per a la recerca, la comunitat científica reclamava, de cara al futur i davant possibles noves crisis, que els experts puguin assessorar de forma més estreta els tres poders de l'Estat.

«Els països que estan frenant el coronavirus amb més eficàcia, com Corea del Sud, Singapur, Alemanya o Israel, es troben entre els que més inverteixen en ciència. Aquesta dada hauria de convidar-nos a la reflexió», assenyala la física Perla Wahnón, presidenta de COSCE. El de l'I+D ha estat un conte dickensià en aquest país des que va esclatar la crisi del 2008. Les retallades van enviar Espanya al vagó de cua d'Europa en inversió científica i tecnològica, d'on no ha tornat a sortir -la despesa en recerca a penes aconsegueix avui el 1,2% del PIB, enfront de la mitjana del 2,12% de la UE-, i van provocar una fugida de talent que no ha aconseguit revertir-se en aquesta dècada negra per a la ciència «made in Spain».

Però no és diners el que el sector reclama amb més èmfasi en aquests dies de xoc i desbordament del sistema sanitari, sinó capacitat d'influència per dissenyar el món que emergirà després de la pandèmia i marge per prevenir situacions similars a la que estem vivint. «No es tracta que el Govern tingui a mà el telèfon de l'expert de torn per trucar-lo quan es produeixi la crisi, sinó de disposar d'una estructura científica que assessori els estaments del poder abans que es donin aquests col·lapses», explica Wahnón.

En aquests dies de confinament, imaginar com serà la vida després del coronavirus s'ha convertit en un dels passatemps més demandats. Al cap i a la fi, especular és gratis. No obstant això, els científics no semblen caminar jugant a la loteria quan aposten tots per un mateix pronòstic: les pandèmies han arribat per quedar-se, i el que avui anomenem COVID-19 en uns anys portarà un altre nom, però tindrà un efecte semblant.

Una peça fonamental

«Hem d'estar preparats per a aquest escenari, i igual que avui tenim una Unitat Militar d'Emergències, en el futur haurem de tenir un sistema nacional de biodefensa que ens protegeixi. Òbviament, els científics som una peça fonamental d'aquest sistema», afirma Margarita del Val, investigadora en el Centre de Biologia Molecular Severo Ochoa. Aquesta viròloga és autora d'un missatge que va córrer com la pólvora per les xarxes en els primers dies de març avisant del perill que s'acostava, quan la població mirava amb més desdeny que temor les mesures d'aïllament social que plantejaven les autoritats, que en la seva opinió haurien d'haver arribat molt abans.

«En els últims mesos he sentit mandataris fent afirmacions que m'han fet preguntar-me: això ho haurà consultat amb algú format?, no tindrà un cunyat científic que el tregui de l'error?», confessa. Del Val coincideix amb Wahnón que els experts hauran d'estar més a prop dels polítics en el futur. «No un sanedrí de savis que sigui consultat de tant en tant, sinó equips conjunts que treballin colze a colze i sense intermediaris. La decisió és del polític, però ha de prendre-la ben informat», assenyala.

Les experiències traumàtiques tenen la virtut de mostrar la realitat des de perspectives mai abans visitades. Succeeix davant la pèrdua d'un ésser estimat o en un accident a la vora de la mort. De sobte, l'important emergeix i esborra de cop el que fins avui semblava urgent. En aquest sentit, el tecnòleg Enrique Dans creu que la crisi del coronavirus és una oportunitat perfecta per començar a organitzar la vida sobre criteris més raonables en els quals la ciència pot aportar la solució a molts dels problemes que arrossegàvem. «La COVID-19 ens convida a fer reset. Quan el confinament acabi, sortirem al carrer, respirarem l'aire net després d'aquestes setmanes sense contaminació i haurem de preguntar-nos si preferim això o allò d'abans», planteja.

En el seu últim llibre, Vivint en el futur, l'investigador assenyalava la crisi climàtica com la principal amenaça per a la humanitat. «Causa més morts a l'any que el coronavirus i seguirà allà quan vencem la pandèmia, però tenim les eines necessàries per fer-li front. Ens les dona la ciència», adverteix. En la seva opinió, la societat post-COVID-19 haurà d'afrontar dilemes en els quals la tecnologia es creua amb la moral i el dret. «Haurem d'utilitzar apps que controlen els nostres moviments, i això ens obligarà a redactar un nou contracte social amb qui utilitza aquestes dades per poder refiar-nos del seu ús. Es preveuen canvis mai vistos», alerta.

La derrota del coronavirus es diu vacuna, un microorganisme artificial que sortirà d'un laboratori, però, com succeeix amb tots els experiments, la confiança cega en la ciència i la tecnologia pot implicar danys col·laterals si opaca les altres branques del saber. On queden la filosofia, l'art o la literatura? Acceptarem viure en un món guiat únicament per criteris cientificotècnics?

«Aquestes altres disciplines no desapareixeran, perquè la mateixa ciència les necessita. Sense la imaginació que estimula la ciència-ficció, la dels laboratoris no avança. Sense relats que expliquin aquests descobriments científics i projectin el futur, no entendrem on som ni cap a on anem», apunta Domingo Sánchez Mesa, catedràtic de lingüística de la Universitat de Granada i vocal d'Humanitats a COSCE. En la seva opinió, no hi ha dilema entre números i lletres. «Ens dirigim cap a una concepció més integrada del saber. El coronavirus ha servit per acabar amb la imatge del científic com un ens tancat en el seu laboratori i aliè a la societat. El virus l'ha aproximat a la població, i aquesta és una bona notícia».

· Consulta tota la informació relacionada amb el coronavirus