El pitjor del ple del Congrés de dimecres sobre la quarta pròrroga de l'estat d'alarma és que va aprofundir en la immensa esquerda que separa els dos grans partits. La prioritat de Pablo Casado és afeblir el govern PSOE-Podem per acabar amb ell en un termini no gaire llarg de temps, pressupostos del 2021?, mentre que la de Sánchez és doble: continuar governant i afrontar el tsunami del coronavirus i les seves espantoses conseqüències.

Després de dimecres sembla gairebé impossible que s'avanci en un pla consensuat de reconstrucció sanitària, econòmica i social, el que Pedro Sánchez, una mica grandiloqüent, va batejar com uns «nous pactes de La Moncloa». Però un breu repàs a les dades indica irrefutablement que sense un ampli acord que superi les fronteres polítiques i impliqui l'empresariat, els sindicats i les comunitats autònomes, els espa­nyols ho passarem encara molt pitjor del que irremeiablement ho haurem de passar. Totes les previsions -des de les del Banc d'Espanya fins a les de Brussel·les- indiquen que el PIB caurà aquest any més del 9%, que el dèficit públic saltarà del 2,8% al temible 10% -més de 100.000 milions d'euros- i que l'atur -segons Funcas i comptabilitzant els afectats pels ERTOs- ascendiria a ni més ni menys que el 34% aquest mateix trimestre. No és només Espanya. El Banc d'Anglaterra preveu la pitjor recessió dels últims 300 anys i l'atur als Estats Units -la primera potència econòmica- s'ha disparat del 3,5% al febrer al 14,7% a l'abril.

Davant aquest «drama bíblic», no va ser barata i trista pornografia el xoc entre Pedro Sánchez i Pablo Casado dimecres al Congrés? És possible que aquest tsunami faci caure el Govern, però parafrasejant Santiago Carrillo sobre Franco, després de Sánchez, què?

Les males perspectives -la ­guerra política per fer front al pitjor moment d'Espanya des de 1936- sembla, doncs, inevitable. Però això no implica que el món s'acabi. La vida segueix i caldrà plantar cara a la greu i imprevista realitat. I Espanya té talent. La primera mostra ha estat l'acord Govern CEOE-UGT-CC.OO del divendres per prorrogar els ERTOs de força major -l'eina per evitar l'atur massiu i el tancament d'empreses- més enllà de l'estat d'alarma. Fins a finals de juny, amb la possibilitat d'adaptar-los i prorrogar-los per més temps. Ha estat un pacte complicat i la dreta econòmica, la CEOE, ha tingut curiosament més instint polític que la dreta de Casado.

I el Congrés també va mostrar bastant realisme. Al final, el PP no va voler -o no s'hi va atrevir- votar contra la pròrroga de l'estat d'alarma, el mitjà per prohibir la llibertat de moviment i de reunió per fer front a la pandèmia. Es va abstenir. Perquè l'alarma hauria sortit de totes maneres i hauria quedat patent la seva derrota?

Potser ni el mateix Pablo Casado ho sap. Però va haver-hi 178 vots (contra 71) per no saltar al precipici de posar fi caòticament a l'estat d'alarma. I això malgrat que el PP i ERC -aquesta última, abandonant el pacte d'investidura- van amenaçar amb unir-se a l'extrema dreta en el vot negatiu.

Això és atribuïble al fet que en el Congrés va sorgir una suma molt heterogènia -des del PNB i Cs, que van votar a favor, a Bildu, que es va abstenir- que no va voler sumar-se al que hagués estat una gran trencadissa. I al final, i per diferents motius, el partit d'Aznar i el d'Otegi van votar igual.

La pròrroga també es va aconseguir perquè Pedro Sánchez, abandonant la retòrica una mica cesarista d'alguns missatges televisats, va saber moure's, rectificar sobre el radicalisme provincial, i pactar alhora amb el PNB i Inés Arrimadas. I la capacitat de pacte és clau per governar una Espanya tan fraccionada.

En resum, en el primer estat d'alarma en el qual hi havia un repte polític -en les votacions anteriors va haver-hi gairebé unanimitat de vot, encara que no de discurs-, Pedro Sánchez ha sortit viu i una mica despentinat (normal, perquè no té majoria) amb 178 vots, la majoria absoluta, alguna cosa que no va aconseguir en la seva investidura; quan ERC es va abstenir.

Obrim dijous una nova etapa amb el relleu d'ERC per Cs, o anem cap a majories sempre curtes, però més variables? Molt dependrà d'ERC, que sembla dividida entre l'assumpció de la realitat i la temptació puigdemontista. També del caràcter d'Inés Arrimadas. Fa uns dies va dir que Cs és el partit que més car ha pagat els seus errors (va perdre més del 80% de diputats) i el dimecres es va enlairar del PP. Ha decidit volar per si mateixa i alliberar-se d'Albert Rivera, el gran culpable dels grans errors de Cs?