La Jenni -el nom és fictici, com tots els que surten en aquesta crònica- va arribar d'Hondures fa temps i, coses de la vida, va acabar treballant de senyoreta. De puta, siguem clars. No es queixa, es guanya la vida en un dels locals més coneguts de Girona, no pas a la carretera, on se sent ben tractada. Fins i tot hi ha fet amigues, com l'Olga, russa ella. Puta també, amb perdó. El confinament va acabar tot d'una amb la seva feina i els seus ingressos, no cal dir que la seva professió no rep els ajuts que reben altres treballadors. El pitjor era que la Jenni, l'Olga i unes quantes companyes no tenien on anar, perquè viuen al mateix club. Van parlar amb el propietari. Es va mostrar comprensiu i els va permetre seguir allà. Sense treballar, perquè no hi ha feina.

Fa dos mesos que viuen com en una comuna hippy: set noies de diferents orígens que comparteixen els pocs estalvis que tenen, van a comprar al poble veí, cuinen al mateix club, llegeixen, escolten música i es banyen a la piscina, que no tot han de ser penes en temps de coronavirus.

Van tenir sort. Les noies del Paradise, a la Jonquera, van ser obligades a marxar. A buscar-se la vida. I no és que no estiguin acostumades a fer-ho, però trobar-se de cop a milers de quilòmetres de casa, soles, sense ingressos, en un lloc desconegut i al carrer, no és agradable. Expliquen que algunes semblaven zombies per la Jonquera.

Són dos exemples ben diferents de com viuen les prostitutes una situació extrema i impensable, perquè no hi ha puta a tot el món que arribi a pensar que estarà dos mesos sense tenir client. La Yoli, cubana, també ha tingut sort. El propietari del club on treballa té interessos en el sector immobiliari i ha col·locat a les noies que no tenen on anar, en pisos de la seva propietat.

Moltes cares

Però la prostitució té moltes cares, i no totes les que s'hi dediquen treballen en locals amb directors comprensius. Com en totes les professions, hi ha qui no vol dependre de ningú i prefereix ser la seva pròpia cap. Un autònom de tota la vida, però sense dret als ajuts que -amb menys pressa de la necessària en alguns casos- el Govern dispensa. Els ingressos han caigut en picat, i tot i que n'hi ha que es guanyen un sou més que respectable, dos mesos de sequera és molt de temps.

La Cris, andalusa, va trobar una solució: un dels seus clients li va proposar d'anar a viure amb ell. No ho va dubtar. Un confinament en companyia és de més bon passar que en solitud, i a més el client corre amb totes les despeses. «Conec companyes que també ha anat a viure amb clients mentre passa tot això», explica, contenta. No cal dir que aquesta solució és només factible amb clients que no estiguin casats, i no perquè els casats no vulguin sinó perquè l'esposa no sol ser tan comprensiva.

D'altres s'han ajuntat per compartir despeses i ara viuen juntes. Al barri de Sant Narcís hi ha diversos pisos on s'han aplegat a viure unes quantes prostitutes, per no passar-les putes durant el confinament. Res a dir. L'Angie i la Naty, dominicanes, asseguren que així estan bé. I expliquen -mirant a banda i banda per assegurar-se que ningú ens escolta- que encara treballen una mica, que hi ha clients fins i tot durant el confinament.

Clients fidelitzats, és clar, que s'acosten fins al pis amb un parell d'ampolles de rom, una mica de sopar, música i, com diu el tòpic, el que sorgeixi. Que en aquest cas, sempre sorgeix, és clar.

Festes «particulars»

Però realment la gent va de putes tot i el confinament? La pregunta la faig ara a en Raul, un expert en aquestes tasques, tant com a usuari com perquè té una agenda de senyoretes que s'hi dediquen a temps parcial. Es posa a riure.

- És clar que sí. Què et penses? Han tancat els llocs «oficials», però es fan festes en pisos particulars.

Davant la meva cara d'estranyesa, em dona un número de telèfon.

- És un pis de senyoretes. Truca tu mateix. Pregunta si continuen oferint serveis.

Dit i fet. Respon una veu agradable, femenina. Pregunto.

- I tant que sí. Pot venir quan vulgui, tenim nenes molt jovenetes.

No, el confinament no és tan estricte, no almenys en els sectors acostumats a moure's en la clandestinitat.