Jesús, Ricardo i Adrià (nom fictici) són tres de les persones que s'han hagut de confinar al pavelló de Palau 2, habilitat per l'Ajuntament durant la pandèmia del COVID-19 per allotjar persones sense sostre i que tanca el pròxim 10 de juny, tot i que des del dia 27 de maig només ofereix serveis de menjar i d'higiene personal. Ara mateix, viuen al carrer. Expliquen com han viscut aquests dies de confinament i demanen que l'equip de govern no els ignori.
Adrià, 54 anys i fuster de professió, relata que la pandèmia el va deixar sense feina i sense ingressos per pagar el lloguer. Fa més de quatre mesos que viu al carrer, dins el seu cotxe: «Jo quan em vaig quedar tirat vaig anar a l'assistenta social i em van derivar aquí [pavelló de Palau]. No són quatre dies. M'he arribat a passar dos mesos sense dutxar. Perds les ganes de viure, perds l'autoestima i et tanques en el teu món fins que dius: o me'n surto d'aquesta o me'n vaig al pijama de fusta». Afegeix que «fins que no t'hi trobes no ho veus. Però hi ha molta i molta gent dormint al carrer. De veritat. Falten llocs perquè no hi ha prou espai per a tothom». Des del 27 de maig, el pavelló obre tres hores -d'onze del matí a dues del migdia- on els usuaris poden rebre un àpat i usar les dutxes. «Per mi ho han fet bé, però falten espais i han actuat més amb el cor que amb el cap. En molts moments no hi havia ni distàncies de seguretat ni res. Aquí hi havia més de cent persones i no parava de venir gent i no els podien acollir i només els hi deien que no hi havia lloc».
Adrià ha trobat una habitació gràcies als serveis socials i deixarà de dormir al cotxe durant les properes setmanes, però assegura que «ha costat molt»: «Hi ha moltes pegues per trobar lloguer. M'han ajudat a l'arrancada i els dono les gràcies però el que no tingui una mínima paga, què fa? Si algú té problemes perquè és alcohòlic potser no pot sortir-se'n sol.. Hòstia... Poden fer més».
Al carrer per manca de lloguer
Jesús, 58 anys, també viu al carrer. Explica que li van apujar el preu del lloguer de la seva habitació i davant la impossibilitat d'assumir-lo es va quedar tirat. Es va confinar al pavelló i des que no s'hi pot dormir, dorm al cotxe que té aparcat al davant: «Ara som una vintena dormint aquí, n'hi ha uns deu que dormen a darrere al pavelló i aquí al davant som uns sis més. Abans de venir jo dormia en una casa ocupa però això ha sigut pitjor. Ens han barrejat a tots: homes i dones separats només per una tanca. També estàvem amb delinqüents, alcohòlics... els banys eren un horror i havies d'estar tota l'estona pendent que no et robessin res».
Interpel·lat per la solució que li proposen des de serveis socials, respon que «sempre diuen el mateix, que si hi ha cupo que vagi a la Sopa. Però està plena. No hi cabem. I per què no obren altres locals? Jo només vull el que vol tothom: un sostre i una feina».
A banda d'aquesta situació, afegeix que mentre estant aparcats a l'esplanada de davant el pavelló, sovint ve la policia per queixes dels veïns: «A l'aparcament ve la policia i ens fa fora perquè diuen que no podem dormir aquí. Segurament perquè els veïns no volen que s'alteri l'entorn. Sembla que l'Ajuntament no tingui ganes d'ajudar en realitat».
Maria (nom fictici) una de les treballadores que ha vingut diàriament a realitzar tasques de neteja, confirma la situació de brutícia descrita per en Jesús: «Sí.. Estava tot bastant brut, sobretot els lavabos és on sempre hem tingut més feina.
Al principi coincidíem en alguns moments amb la gent que hi havia aquí, després ja ho van canviar i quan veníem a netejar ho podíem fer sense gent al voltant». Interpel·lada per si veu gaire gent dormint al prop del pavelló, explica que «sí, veig a un grup de joves. En el torn en què surto al vespre sempre hi són. Després hi ha els que dormen als cotxes, i un noi jove que treballa en un escorxador i també dorm aquí [assenyala un racó del terra]».
Ricardo, 43 anys, està «desesperat» perquè fa anys que està atrapat per la burocràcia per aconseguir la residència i poder treballar. Assegura que va arribar a Girona al 2014, i des d'aleshores ha treballat a intermitències de manera irregular però sense ingressos suficients per assumir el lloguer d'una habitació: «Aquí les he passat molt putes perquè a banda dels problemes dels papers, em vaig trencar el genoll, em van robar el passaport i dormint al carrer no m'he recuperat bé. Jo no em drogo, ni robo, ni em barallo, no soc un terrorista... però necessito ajuda per poder aconseguir els papers i accedir a les ajudes».
Afegeix que l'han enviat a la sopa, tot i que «passa molts cops que vas allà, no hi ha lloc, i has de tornar al carrer. Mentrestant dormo aquí [assenyala un matalàs recolzat contra la paret]».
Necessitats bàsiques
El portaveu de l'entitat Somsostre, Cristian Lienlaf, apunta que hi ha una mitjana de quaranta persones al carrer: «Tenim una mitjana que s'ha duplicat d'ençà del COVID-19 i són persones que no tenen cap necessitat bàsica coberta». L'activista afegeix que la posada en marxa del pavelló ha posat de manifest que la Sopa és una infraestructura «insuficient»: «Per això demanem a l'Ajuntament que es cobreixin realment les necessitats bàsiques d'aquestes persones perquè nosaltres els acompanyem en el procés burocràtic i sabem que els terminis per aconseguir cita amb els treballadors sempre s'allarguen mínim un mes, perquè hi ha més gent de la que poden assumir els serveis». En aquesta context, Lienlaf insisteix que «cal que assumeixin la realitat, que és que estan superats pel volum de persones, i que hi posin solució», de fet, només hi ha dos treballadors socials de l'Ajuntament que actuïn a peu de carrer per a tota la ciutat.
La regidora de Drets Socials i Cooperació, Núria Pi, assegura que «el sensellarisme hi ha estat sempre i hi seguirà sent. Això no es va crear perquè desaparegui, sinó per donar sortida d'emergència». Pi reconeix que La Sopa «està plena» i afirma que cal «reprendre converses» amb la Generalitat i la Diputació sobre aquest assumpte, ja que «cal fer un plantejament que s'ha de tornar a exposar».
