Hem passat dos mesos i mig tancats a casa sense poder interactuar amb el nostre entorn afectiu més enllà de les videotrucades. Hem hagut de limitar-nos a sentir-nos part de la comunitat mitjançant un aplaudiment sobri al vespre al balcó. Hem viscut inquiets i espantats, amb dies de nervis a flor de pell i altres d'autèntica depressió, però sense poder compartir el nostre estat d'ànim amb ningú que no visqués sota el nostre sostre i privats del contacte d'altres pells.
I ara, com si aquella clausura emocional hagués sigut menor, arriba la nova normalitat marcada pel distanciament social, les mascaretes, els guants de làtex i la prohibició d'abraçar, tocar i fer petons a la resta. Per no poder, no podem ni somriure ni reconèixer els somriures aliens perquè portem la boca tapada.
Quan tot això hagi passat, el coronavirus serà recordat com un monstre amb moltes cares. Sens dubte, la més dolorosa té el nom dels que ja no hi són perquè el bitxo se'ls ha endut per davant, i el dels seus familials, que ni tan sols van poder acomiadar-se d'ells. També té el rostre tràgic dels qui s'estan veient arrossegats pel precipici econòmic i social que deixarà aquesta crisi sanitària.
Però fins i tot els qui s'han limitat a viure la pandèmia des del confinament a les seves llars i no han perdut ni la feina ni cap ésser estimat albergaran per sempre la petjada dels abraços i petons que no van poder fer ni rebre quan més ho necessitaven, ni tampoc poden intercanviar-los ara. Com si a tot el patiment que ha generat la COVID-19 se li sumés la crueltat de no poder expressar-lo. I aquesta nova volta de rosca emocional, segons opinen els que es dediquen a estudiar la condició humana, no sortirà gratis.
«Encara estem en plena crisi sanitària, però hem de començar a parlar ja de l'impacte psicològic que causarà aquesta experiència i prendre mesures per afrontar-la», avisa l'antropòleg Agustín Fuentes, professor de la Universitat de Notre Dame (Estats Units) especialitzat en l'anàlisi dels rituals que socialitzen a la població, molts dels quals han canviat -o desaparegut- durant la quarantena i en la recent estrenada nova normalitat.
D'entrada, l'investigador rebutja aquest terme per trampós. «Normalitat? Som éssers socials, necessitem el contacte físic dels altres per sentir-nos persones. Viure sense poder abraçar-nos ni fer-nos petons no és normal, i el més urgent és tenir-ho present i estar previnguts per a les conseqüències que aquesta carència tindrà en forma de quadres depressius, irritabilitat i anisetat», adverteix Fuentes.
A la piràmide de Maslow, que ordena les necessitats humanes de major a menor, els petons, les carícies i els abraços no apareixen a la base del triangle. Tanmateix, això no significa que no siguin vitals per garantir el nostre benestar i fins i tot la nostra supervivència. «La set de pell és un concepte estudiat per la psicologia. Està comprovat: el contacte físic no només ens equilibra emocionalment, també reforça el nostre sistema immunològic», apunta la piscòloga i experta en comunicació no verbal Alicia Martos, qui aquests dies està preparant un llibre sobre l'expressivitat emocional que ha fet aflorar aquesta pandèmia, tant entre els polítics com entre particulars.
La investigadora és crítica amb alguns conceptes que hem incorporat al nostre vocabulari habitual, com el del distanciament social. «No ens confonguem: si he de saludar la meva millor amiga a més de dos metres i no puc abraçar-la, això és distància física, no social. També puc parlar amb ella per videotrucada, però no és el mateix. Res pot substituir el contacte pell amb pell», subratlla.
«Sense tocar-nos no hi ha societat», sentencia Lourdes Flamarique, professora de filosofia de la Universitat de Navarra especialitzada en l'estudi de la dimensió social de les emocions. Del copet a l'esquena al xoc de mans i de la carantoina a l'encaixada de mans, tota la nostra performance social està articulada sobre un conjunt de ritus on apropar-se a l'altre és una condició necessària. «Aquests ritus socials eren normatius a la vida anterior a la COVID-19. Si ara no els podem fer servir, haurem d'improvisar-ne d'altres, però la necessitat d'expressar afectes no desapareixerà. Forma part de la nostra condició humana», explica la filòsofa.
Canvi de costums
Sobretot en cultures com la llatina, on la proximitat i el contacte físic constitueixen autèntiques senyes d'identitat. A falta d'un relat oficial que expliqui amb evidències científiques per què el coronavirus es va estendre tan ràpid a Itàlia, Espanya i Llatinoamèrica, sembla haver estat admesa la tesi que la nostra tirada a tocar-nos, abraçar-nos, fer-nos petons i parlar a poca distància ha estat un accelerador del contagi. Cap d'aquests tics tan típicament espanyols estarà permès en els propers mesos. Ens enfrontem a un canvi de costums socials de calat o a una simple adaptació momentània?
«Una cultura no es transforma de cop i volta per culpa d'un contratemps, per a això fa falta més temps. No ens convertirem en nòrdics ni japonesos de la nit al dia, però és possible que ens deixem alguns bocins emocionals pel camí», respon Eduardo Bericat, catedràtic de Sociologia de la Universitat de Sevilla especialitzat en l'estudi de les emocions.
De moment, hi ha un ritu que ja sembla perfilar-se en plena retirada. «Probablement, els petons deixaran de ser habituals en les presentacions. En una trobada entre desconeguts, estrenyerem més la mà, com fan els anglosaxons, i farem menys petons a les galtes, com solem fer els llatins», augura Agustí Fonts, fill d'un madrileny i una novaiorquesa.
«El més cridaner és que aquest replegament del petó està tenint lloc en plena expansió del seu ús com a fórmula de salutació. Mai ens havíem fet tants petons com en temps recents. Fins i tot alguns països de centre i el nord d'Europa començaven a apuntar-se a aquest costum », afegeix Lourdes Flamarique. Que el Dia Internacional del Petó hagi coincidit aquest any amb l'equador del confinament -va ser el 13 d'abril- caldrà afegir-ho a la llista de bromes macabres que el coronavirus està regalant al planeta.
Individualització
Segons tots els experts, la durada d'aquesta estranya nova normalitat marcarà la profunditat dels canvis culturals que pugui provocar la COVID-19, però tots els senyals apunten en una mateixa direcció: «Aquesta crisi està accelerant la tendència a la individualització que s'estava instal·lant en la nostra societat », analitza Eduardo Bericat. Segons l'opinió del sociòleg, el perill no és estar uns mesos sense abraçades ni petons, sinó acostumar-nos a la seva absència i que acabem sense trobar-los a faltar. «Tot dependrà dels mesos que visquem sota aquesta amenaça. La por al contagi és més forta que la nostra set de pell», afegeix Alícia Martos.
El temps dirà quins canvis culturals provocats pel coronavirus són reversibles i quins han arribat per quedar-se, però l'empremta de la COVID-19 ja es nota fins i tot a la ficció televisiva. No en la qual s'emet ara, sinó en la que veurem d'aquí a uns mesos. Sota estrictes mesures d'higiene i amb menys personal als platós, les principals productores de sèries han començat a reprendre els rodatges que van haver de parar quan es va decretar l'estat d'alarma. Les trames es reprenen on es van deixar, però no exactament.
«Estem reescrivint les escenes per evitar frecs innecessaris. En breu, a les sèries veurem menys petons i abraçades i més situacions de tensió sexual no resolta. Tampoc veurem bars atestats de gent ni grans aglomeracions a la pantalla», avisa Iván Escobar, guionista de Mediapro Studio. Per al creador de títols com Los Serrano o Vis a vis aquesta imposició no és una amputació creativa, sinó una altra adaptació als temps que corren. «Al cap i a la fi, la ficció reflecteix la realitat i ara mateix a tots ens grinyola una mica veure un petó en públic», reconeix.
