Ara tot s'hi val i ho volem tot. Catalunya ha passat de reclamar el confinament total a resar perquè vingui tothom a gastar i consumir. De tot arreu. La desescalada és desenfrenada i s'acosta la revetlla de Sant Joan. Una celebració que no es caracteritza precisament per la poca concurrència o la clausura. Petards sorollosos -molts amb l'únic objectiu de molestar-, disbauxa i alcohol en una nit en què les mascaretes quedaran en l'oblit, a la butxaca, l'orella, la barbeta -benvinguts microbis- o al colze. Que si ara fumo, ara menjo, ara bec o ara parlo i no em sents perquè porto morrió.

O «jo controlo» i sé que estàs prou lluny de mi. Que tots tenim una vista excel·lent o un regle a mà. Un metre i mig és l'alçada d'una persona bastant baixeta, amb tots els respectes. Posa-la en horitzontal i planteja't si a terra, entre dos interlocutors, hi cabria estirada.

S'ha acabat parlar de «desescalada» i ara s'ha de dir «represa». Cap novetat. En plena pandèmia rèiem pensant que els retrobaments serien a la tercera fase- apel·lant la pel·lícula- i ens vam trobar que ja hi havia gent ballant la conga a la primera fase, mentre es castigava metges, artistes i infants. Que a les xarxes socials ensenyàvem els retrobaments abraçats i eufòrics amb amics que, no obstant això, criticàvem mesos enrere.

Amb aquesta pressa, a les comarques gironines temíem una «invasió» de barcelonins, confinants al seu territori des de fa tres mesos després que es donés per acabat l'estat d'alarma. Que sortissin de la capital en desbandada. Una barceloninofòbia que ahir es copçava a les xarxes socials. Perquè ells no poden viatjar però els gironins tenim el dret a desplaçar-nos per visitar la Vall d'Aran o les Terres de l'Ebre, que som més autèntics i tenim l'Empordà. Però les platges de Palamós, Sant Feliu o Platja d'Aro eren ahir mig buides -o mig plenes si queda algú optimista en aquest món que estem destruint.

Escalar es fa a poc a poc, amb cordes i anant assegurant els passos. Baixar hauria de seguir el mateix protocol, però ens han donat via lliure per anar fent ràpel quasi sense cordes. Amb pressa cap avall. Però qui no té algun conegut que ha acabat amb els turmells trencats pel descens excessivament ràpid d'una muntanya?

Hem estat els reis de la confusió amb mots de tota mena. Desescalades, represes, fases... Potser que comencem a pensar seriosament en com s'hauria de dir la propera etapa: rebrot, repunt, segona onada?