Emilio Bouza Santiago ha estat cap del Servei de Microbiologia de l'hospital Gregorio Marañón i catedràtic de Medicina de la Complutense fins a la seva jubilació en 2017. Actualment és emèrit assistencial pel Govern de la Comunitat de Madrid. Fundador de la Societat Espanyola de Malalties Infeccioses i Microbiologia Clínica i assessor de la Fundació Gadea Ciencia, és considerat l'introductor de la moderna Infectologia a Espanya.

Quan va començar a alarmar-se?

A tots els dedicats a les malalties infeccioses el quadre ens va interessar des del primer moment. Quan vam creure que podia tocar Espanya i tenir una dimensió important als països occidentals? Jo crec que des del moment en què es produeix el salt a Itàlia. Estem parlant de les últimes setmanes de febrer.

En aquest moment no el va preocupar que no hi hagués controls en els aeroports ni vigilància epidemiològica als arribats del nord d'Itàlia, i que només se supervisés els procedents d'una província xinesa?

En aquest moment el que ens preocupava era preparar-nos nosaltres per a això, més que les grans decisions d'ordre nacional. La temperatura en un aeroport és un marcador de relatiu valor. Hi ha molta gent que té aquest quadre sense elevar la temperatura. Ens preocupava condicionar els hospitals a Madrid. De fet, el conseller [de Sanitat] de la Comunitat de Madrid va convocar els microbiòlegs dels quatre majors hospitals perquè posessin en marxa tècniques de diagnòstic per si això anava més enllà d'algun cas aïllat i es produïa un cas de major dimensió. Gràcies a això es va poder començar amb la realització de tests PCR massius quan va arribar el moment.

Van tenir dificultats per l'escassetat de materials per als tests?

Va haver-hi dificultats a generar una PCR vàlida per a l'ús clínic en els laboratoris. Quan va explotar l'epidèmia, aconseguir reactius i materials per als laboratoris era un problema amb el qual calia lluitar cada dia. S'aconseguien, però calia buscar-los cada dia, perquè els recursos eren limitats. Pensi que només l'hospital Gregorio Marañón ha realitzat més de 70.000 proves PCR, una tècnica complexa i amb un cert cost econòmic i de recursos, la qual cosa dona una idea del que va suposar l'ona de l'epidèmia.

En la Comissió de Reconstrucció va esmentar la xifra de 100 pacients de coronavirus

El Gregorio Marañón ha atès més de 5.000 pacients. El que vaig dir, quan em van preguntar pels primers dies de març, va ser que el primer cas al nostre hospital es va diagnosticar l'1 de març, i el dia 10 ja hi havia 100 pacients. Després les xifres van continuar creixent exponencialment, però de l'1 al 10 de març un sol hospital espanyol havia acumulat cent casos ingressats amb diagnòstic confirmat per PCR.

Va ser llavors quan s'havia d'haver decretat el confinament? Marca vostè el llindar de reacció entre l'1 i el 10 de març?

El que vaig dir en el Congrés, i ho repeteixo, és que crec que en aquests deu dies vam perdre oportunitats importants de reaccionar abans. Crec que la nostra capacitat de reacció era millorable, i quan ho dic no estic acusant a ningú, estic fent una anàlisi professional i tècnic de la situació. Si tots reexaminéssim el que podria haver millorat, que és al que ens acostumen en el món científic, a la crítica i a la reconsideració dels nostres errors, crec que una reacció anterior al moment en el qual es va produir el confinament hagués estat millor.

El 9 de juny va dir davant la Comissió per a la Reconstrucció que els microbiòlegs a Itàlia els cridaven «al febrer per alertar que el covid-19

Infectòlegs italians que es van formar amb nosaltres, que treballen a Llombardia i amb els quals tenim un contacte telefònic freqüentíssim perquè treballen amb nosaltres, ens transmetien aquest missatge: «Això és molt més gros del que sembla, fins i tot del que podeu deduir per la premsa, preneu-vos això molt seriosament».

El 3 de març va dir a TVE que això de confinar 60 milions de persones, com es va fer a la província xinesa de Hubei, «només es pot fer a la Xina». En aquest moment era impensable el que va ocórrer només 11 dies després?

Quan tots revisem el que comentem en els mesos previs hem de reconèixer que ningú va pensar que això arribaria a la dimensió que ha tingut i el mal que provocaria en les persones de la tercera edat. Per això no estic acusant a ningú, sinó fent crítica professional generalitzada. Continuem tenint una malaltia que de manera global ha causat una mortalitat menor a l'1 o 2 per cent, però en una població molt gran i afectant un subgrup de població molt particular, amb una transmissibilitat enorme, ha estat una desgràcia d'una gran dimensió.

El 24 de gener Sanitat va establir un protocol que exigia que es fessin proves a les persones que haguessin estat a Wuhan o en contacte amb un positiu. El 18 de febrer Fernando Simón sostenia en una cimera europea a Estocolm que només calia testar els arribats de Hubei o si potser de tota la Xina. S'ha dit que per al futur caldria ampliar els controls a persones amb una altra mena de contactes.

És veritat. En aquell moment no teníem una capacitat per generalitzar proves PCR, que no és un test que es pugui aplicar a 40 milions d'habitants i alhora.

Continua pensant que la Xina va manejar adequadament el brot? Diverses recerques han revelat que va ocultar o almenys va retardar informació clau.

L'agilitat de la ciència xinesa a publicar informació en revistes excel·lents em va causar una impressió molt positiva. Quan un ho compara ara amb l'epidèmia a Espanya i Itàlia, un troba a faltar en les dades xineses els ancians. Vull creure que a Wuhan hi ha ancians, com a Madrid, i no obstant això l'edat mitjana d'algunes sèries era de 42 anys. No els passava res als ancians a la Xina? No va haver-hi mortalitat en aquests grups de població? No hi ha residències d'ancians? Aquí, dels nostres primers 100 casos va haver-hi 23 morts, i d'ells 20 eren persones majors de 75 anys.

L'epidemiòleg estatunidenc Anthony Fauci, que ara és cèlebre a tot el món?

S'haurà fet famós ara, però és una gran autoritat coneguda i reconeguda per tots nosaltres des de fa més de trenta anys. Va intervenir molt activament a l'epidèmia del VIH i és una autoritat poc qüestionable en el món científic.

Doncs bé, Fauci va declarar el 2 de febrer a «The New York Times» que el virus «és molt, molt transmissible, i gairebé segur serà una pandèmia». Per què opinions científiques tan prestigioses com les de Fauci van tenir escàs ressò a Espanya? En la major part de la premsa a penes van transcendir declaracions tendents a l'alarma. La comunitat científica no va transmetre aquesta preocupació a les autoritats sanitàries?

No ho sé. El que sí que vull explicar és com es pensa en el món científic occidental, amb fets documentats del passat. Una entrevista o qualsevol comentari del doctor Tony Fauci o de qualsevol altre científic li donem la importància que té, és una opinió. Nosaltres teníem els fets, i al gener ens deien que aquest quadre es confinava molt bé a la Xina. Teníem l'experiència de dues epidèmies prèvies per virus com aquest [SARS i MERS], que es van limitar en l'espai i en el temps d'una manera infinitament millor que l'actual. Una pandèmia és pandèmia precisament perquè agafa a contrapeu a tota una societat, la despista, no és esperable, i la desborda. Per què ens hem despistat? Perquè això no s'ha comportat com els coronavirus que coneixíem.

El paper de l'Organització Mundial de la Salut ha estat qüestionable? S'hauria d'haver declarat abans l'alerta internacional o la pandèmia? És una estructura massa burocratitzada per ser un organisme científic?

Tornem al mateix. A qui hagués llançat una alarma del calibre de la qual avui creiem que hagués estat necessari se l'hagués criticat tremendament en el seu moment, per superalarmista, per donar informació no basada en fets? S'han hagut de basar en el que hi havia i en l'experiència prèvia. Pensi que ningú viu pràcticament recorda ja la pandèmia de 1918, que la pandèmia del VIH ha estat enorme en la seva dimensió, però amb una implantació a ritme diferent, i que altres episodis han estat més retallats en casos i en localització. Aquesta és la gran tempesta sempre anunciada, mai esperada, i que ha arribat.

Ha pogut pesar també l'experiència de la grip A de 2009?

També. Aquesta experiència va posar en marxa els altaveus, i després la cosa no va ser tan enorme com es va esperar. Això va crear un excés de confiança en les societats actuals, i en particular les del món occidental, en què amb els mitjans que tenim avui es controla tot. I ens hem equivocat.