A finals de març, Francisco Olivera, un veí de Santa Eugènia i nascut a Càceres, encarava la recta final de la prejubilació. Un cop fets els 65, planejava anar-se'n a viure amb la seva dona a Hospital de Órbigo (Lleó) per estar més a prop d'una de les seves filles i gaudir d'una jubilació més tranquil·la. Poc es podia imaginar, però, que el coronavirus truncaria les seves il·lusions de futur.

«Cap a la penúltima setmana de març vaig començar a trobar-me malament i a tenir febre molt alta. Vaig trucar a la metgessa de capçalera i em va dir que tots els símptomes indicaven que tenia COVID-19, em va dir que m'aïllés a una habitació de casa. A partir d'aquest moment, ja no recordo res més», explica Olivera, qui encara es pregunta com es va poder contagiar. «Des que es va declarar l'estat d'alarma que només sortia a la plaça de davant a passejar el gos i no tenia contacte amb ningú», admet.

Margarita Martín, la seva dona, explica que durant quatre dies el va estar cuidant a casa. «Ell estava molt malament, delirava i per això no se'n recorda de res. Crec que jo també vaig agafar el virus perquè vaig perdre el gust i l'olfacte però no em van fer la prova», recorda Martín.

La situació es va agreujar. «La metgessa de capçalera es va estranyar que encara no hagués vingut cap metge a visitar-lo, per això va fer venir una ambulància i va ingressar a l'hospital Santa Caterina de Salt, que el tenim més a prop de casa». El 24 de març va ingressar per una pneumònia severa, agreujada pel coronavirus, i al cap de quatre dies ja estava en coma induït a l'UCI. «D'un dia per l'altre va empitjorar molt. Ho vaig passar molt malament, em vaig quedar a casa aïllada perquè podia tenir el virus i no sabia res d'ell ni quan el podria veure». A partir d'aquell moment, va ser la seva filla qui va estar en contacte directe amb el metge. «En Paco va estar entre la vida i la mort, el van haver de reanimar més d'una vegada. Els metges pensaven que no se'n sortiria, fins i tot van dir a la meva filla que si les proves no sortien bé potser es plantejarien desconnectar el respirador amb el consentiment de la família. De tot això me'n vaig assabentar més tard, però va ser un tràngol molt dur per a tots».

Un aniversari per recordar

Sorprenentment i contra tot pronòstic, va anar millorant. El 27 d'abril, al cap de gairebé un mes, va deixar d'estar en coma induït. Podia respirar sense suport artificial cada vegada més hores fins que el van acabar extubant. «Només faltava que es despertés», explica Martín, emocionada.

«Els metges em van explicar que el dia que en Paco va fer 65 anys, el 3 de maig, li deien, bromejant, que s'havia de despertar perquè era el seu aniversari. Miraculosament, va ser així», recorda Margarita Martín.

A partir d'aquell moment, la situació va anar millorant cada dia més. Va estar a l'UCI fins al 19 de maig. Després de diverses proves va donar negatiu de COVID-19, va poder ingressar a planta i va començar la rehabilitació al centre sociosanitari La República. «Després de moltes videotrucades, el vaig veure per primer cop al cap de dos mesos, no m'ho podia creure», recorda.

Homenatge de familiars i amics

Després de 95 dies ingressat, ahir per fi va rebre l'alta. Acabarà la recuperació a Lleó, on marxarà a viure amb la seva dona tal com havien planejat. A casa -on va haver de tornar amb taxi pel retard de l'ambulància- el van rebre familiars, veïns i amics amb una forta ovació. «Vull agrair la gran tasca de tot el personal del Santa Caterina, sense el seu ajut no me n'hauria sortit», admet Olivera. Recorda que «des que vaig ser conscient de tot el que em passava, l'experiència ha sigut terrible. Tot i que em veien millor, podia recaure i més d'una vegada vaig pensar que no me'n sortiria. Demano molta responsabilitat a tothom perquè, desgraciadament, el virus pot arribar quan menys ho esperes».