Ja ho deia Gabriel Garcia Márquez que «viatjar és voler retornar», i que li ho expliquin a Anna Port. Aquesta banyolina resident a Girona va aterrar a Nepal el 21 de febrer per anar a fer un voluntariat en una zona rural al sud-est del país -Bastipur- amb la intenció de tornar al cap de quatre de setmanes. Malauradament es va estendre la pandèmia de la COVID-19, el govern de Nepal va decretar el tancament de fronteres i va començar a haver-hi una cascada de cancel·lacions de vols internacionals que la van obligar a confinar-se a 7.254 quilòmetres de Girona, al Sarangkot, un poblet situat davant la imponent serralada de l'Annapurna, a l'Himàlaia.

Anna Port i la propietària de l'establiment on s'allotjava.

«Quan vaig acabar el voluntariat, Nepal va anunciar que cancel·lava els visats on arrival i vaig veure que Espanya recomanava el retorn dels espanyols perquè es tancarien les fronteres. Vaig demanar canviar el meu vol del 31 al 24 de març però el van cancel·lar. Després des de l'ambaixada em recomanaven no viatjar i, amb els vols cancel·lats, en comptes d'anar de Bastipur a Katmandú, vaig anar en un hotel a Sarangkot, a les muntanyes».

Port descriu Sarangkot com un lloc «tranquil i envoltat d'un paisatge espectacular» però detalla que al cap de 53 dies d'estar-hi confinada «acabes una mica boja»: «A banda d'estar a l'hotel, no podia sortir massa. No hi havia res més enllà de les muntanyes. De veïna tenia una cabra i me la van fer per sopar, i allà vaig decidir que ja tocava marxar».

Anna explica que, a banda d'estar sola a l'hotel, s'hi van sumar algunes dificultats més, com ara, «l'angoixa de viure aquesta situació i no saber ben bé què passa, que l'ambaixada no proposava cap vol de repatriació per als espanyols que estàvem al Nepal, que érem 250, i només ens deia que havíem d'anar pel nostre compte a la capital i, si hi havia llocs buits, tornar a Europa amb un vol de repatriació francès, alemany o anglès».

En tot aquest context cal afegir que el govern de Nepal va tancar les fronteres i va decretar el confinament, amb la qual cosa, es feia més complicat desplaçar-se. Per això, davant l'oportunitat d'apropar-se una mica a la ciutat, Anna es va acabar traslladant a Pokhara -la segona ciutat més poblada de Nepal- el 23 de maig. «A Pokhara vaig veure la realitat i el confinament. Allà vaig veure coses que m'hagués agradat no veure... Vaig veure la duresa del dia a dia de les famílies, molt afectades per la manca de turisme, i fins i tot vaig veure suïcidis de gent que s'havia quedat arruïnada... Realment són gent que viuen amb res».

En aquesta ciutat als peus de l'Himàlaia s'hi va quedar un mes més: «Durant aquest temps l'ambaixada espanyola de Nova Delhi -perquè a Nepal no hi ha ambaixada- anava trucant per comunicar vols de repatriació d'altres països, però la situació sempre era la mateixa, sense garanties de tenir lloc i buscant-nos la vida per arribar a Espanya, quan aquí encara hi havia les fronteres tancades. Jo estava bé on estava, estàvem confinats i no podíem sortir de la província i tenia la preocupació de quedar-me tirada a Katmandú, per això preferia quedar-me a Pokhara». I així va ser fins al 23 de maig, quan es va poder desplaçar a Katmandú.

Operació retorn

«Marxar de Pokhara no va ser fàcil, perquè només podies marxar si tenies un vol amb companyies privades. Però al final vaig aconseguir moure'm sense vol gràcies a un permís de la policia i també vaig demanar una carta a l'ambaixada espanyola perquè em deixessin moure -tot i que tampoc ens han ajudat gaire els de l'ambaixada». D'aquesta manera va arribar a Katmandú, on es va poder allotjar a casa un amic fins que va trobar un vol amb escala a Barcelona: «Vaig arribar a Katmandú el 17 de juny.

El problema aleshores era trobar el vol, perquè només hi havia vols privats organitzats per touroperadors que no et garantien tenir seient ni poder volar. En definitiva, pagaves un preu molt més elevat i sense rebut, ni opció de retorn dels diners ni cap mena de reclamació possible... Te la jugaves».

Tot i això, Anna explica que finalment va trobar un vol i es va escurar la butxaca -1.300 euros- per poder tornar: «Vaig veure un vol a Barcelona amb escala a Doha i vaig arriscar-me a tirar els diners perquè no et deien ni a l'hora que sortia l'avió. Al final vaig anar a l'aeroport, per sort va venir l'avió, vaig tenir lloc i vaig arribar a Doha, on després d'una escala de setze hores, vaig poder embarcar direcció Barcelona, on vaig aterrar divendres passat».

Un cop retornada a Girona, Port explica que s'està acabant d'aclimatar: «Encara no m'ubico. M'havia acostumat a la vida minimalista, a estar sola, a viure amb poca cosa i ara em sento rara». La banyolina ha recollit la seva experiència de viatge al Nepal en un blog (descubriendoelmundoconanna.com).