La crisi sanitària del coronavirus ha eclipsat durant mesos la resta de problemàtiques de seguretat ciutadana. Tanmateix, amb l'arribada de la calor i la reobertura de les platges, el socorrisme, com cada estiu, pren una importància vital. Ramsés Martí, socorrista , que presenta la mateixa flaquesa des de fa anys: la manca d'efectius.

La Llei 3/2008 exigeix que els socorristes estiguin inscrits al Registre Oficial de Professionals de l'Esport de Catalunya (ROPEC) per poder exercir. No obstant això, un estiu més, el Govern es va veure obligat a aprovar una nova moratòria urgent per evitar que la llei entrés en vigor i que les platges es buidessin de socorristes. No hi ha prou professionals amb la titulació adequada, de manera que les empreses han de recórrer a personal sense la formació específica. Fonts de la Generalitat no han pogut concretar quina serà la línia d'actuació del Govern a mitjà i llarg termini per solucionar aquesta problemàtica.

El coronavirus ha posat en relleu les carències d'una professió que, segons Martí, «s'ha banalitzat». Molts ajuntaments han demanat als seus socorristes que controlin el distanciament social a les platges. «La nostra feina no és fiscalitzar el compliment de les normes anticovid», diu l'expert en seguretat aquàtica, «nosaltres hem de tenir els ulls centrats al mar». Les atencions sanitàries no urgents, com les rascades o les picades de medusa, suposen un 90% de la feina del socorrista. Enguany, a causa de la pandèmia, el professional ha de valorar la urgència i oferir als afectats el material de primers auxilis o derivar-los al centre sanitari més proper. Martí defensa que, davant l'escassetat de socorristes, prioritzar la vigilància i el salvament de persones en risc d'ofegar-se s'hauria de fer sempre, «amb coronavirus o sense».

La importància que els socorristes no apartin la vista del mar de seguida resulta evident quan s'analitza el perfil de les víctimes dels ofegaments. La majoria són persones de més de 65 anys amb problemes de salut previs. Si es desenvolupen de manera aguda en el medi aquàtic, els impedeixen continuar flotant o demanar ajuda. Normalment, quan es troba el seu cos ja és massa tard, per això els professionals els anomenen «ofegaments silenciosos». Gairebé tots aquests accidents tenen lloc en platges vigilades on oneja la bandera verda.

Martí denuncia que els socorristes treballen «amb un model de fa trenta anys», que és incapaç de donar resposta als reptes de seguretat actuals. Per detectar els ofegaments silenciosos fan falta més torres de vigilància, amb millor visibilitat i amb més protecció contra el sol. «En algunes platges es treballa amb les mateixes cadires que fa dècades», lamenta el socorrista. La llei de costes atribueix als ajuntaments la responsabilitat de mantenir la seguretat al seu litoral. Tanmateix, en la gran majoria de casos, els consistoris opten per externalitzar el servei de vigilància a una empresa privada. Ha resultat impossible contactar amb ajuntaments com el de l'Escala per conèixer el seu punt de vista.

Com que no hi ha estipulada cap regulació comuna a escala autonòmica o estatal, cada companyia adjudicatària decideix pel seu compte com planificarà el socorrisme al seu municipi. Per la seva banda, els ajuntaments perden el contacte amb la realitat tècnica i professional de la seva localitat. La Costa Brava té una complexitat logística i econòmica especial a causa de la quantitat de cales i platges petites que comprèn i actualment és impossible arribar a cobrir-les totes. Segons Martí, seria positiva per al sector la creació d'un cos autonòmic de socorristes, com el que va proposar la coalició Compromís al País Valencià, la comunitat on l'any passat hi va haver més ofegaments.

La millora del socorrisme ha d'anar acompanyada d'un augment de la conscienciació dels perills del mar. Els ciutadans han de posar-hi el seu gra de sorra banyant-se sempre en llocs vigilats, essent conscients de les seves condicions físiques i complint totes les indicacions.