El que hi ha a la Gola del Ter si no fos que entre els seus pobladors, dins de les cabanes, n'hi ha que llegeixen el diari i d'altres que parlen per mòbil, activitats que escapen a les dels caçadors-recol·lectors. El temporal Gloria, fa uns mesos, va abocar al Ter milers de tones de vegetaciGloriaó, arbres sencers inclosos, que van anar a parar a la desembocadura. Tots aquests troncs, bé no tots, que n'hi ha alguns que ni amb una grua es podrien moure, han acabat convertits en cabanes, ben bé mig centenar de construccions, des de les més modestes que es formen amb quatre troncs que se sostenen els uns als altres, fins a les més elaborades, a les quals només falta cuina i sala d'estar. El resultat és més d'un quilòmetre de platja, de la Gola al Mas Pinell, ple d'edificacions.

Bo seria saber qui va ser el primer banyista que va decidir dedicar el temps a construir una cabana de troncs, diuen que va ser cap al començament d'aquest estiu. Igual que Julio Camba sostenia que el primer humà que es va menjar cosa tan fastigosa com un caragol no era un hedonista sinó un mort de gana, potser el primer que va construir una cabana a la Gola de Ter era un sense sostre. El cas és que el seu exemple va seguir i avui, el poblat és una atracció.

De dia, els banyistes s'hi refugien del sol inclement. De nit, els joves les aprofiten per aplegar-s'hi amb música i beguda, fins i tot n'hi ha que s'hi queden a dormir. Fins que els botellons -botellades en el català normatiu de Presidentorra- no van ser prohibits, s'hi aplegaven centenars de joves que hi trobaven un substitut de les discoteques, ja aleshores prohibides per l'autoritat competent. Ara s'hi reuneixen en grups petits, inclús en parella, com la que va aprofitar per celebrar-hi els tres anys de relació -tan joves serien que creien que això era motiu de joia- i la van adornar amb flors, banderetes i espelmes abans de passar-hi la nit i penjar-ho a Instagram, perquè res no existeix si no es penja a Instagram. Ni tan sols la felicitat.

Les restes de foc que s'observen a l'exterior d'algunes cabanes indiquen que una de dos: o realment ens trobem en un poblat neolític, o a les nits aquí hi ha xefla. Ahir, només una família, impassible a l'entorn i fidel a les més nostrades tradicions, complia amb el costum del dominguerisme i, ignorant les construccions de fusta, va estendre taules, cadires i neveres de plàstic, per menjar -suposo- truita de patates i carn arrebossada. Però ni ells podien ser aliens a l'entorn, i mentre pares, mares i cunyats bevien i menjaven, els més petits aixecaven sigil·losament una empallissada que els envoltava. Després de la migdiada, despertarien a l'interior d'una nova cabana.

És sabut que els nostres avantapassats no únicament es refugiaven dels elements i dels animals salvatges, sinó que trobaven temps per a l'art. També aquí algú ha volgut posar-hi pinzellada, i a falta de coves que ornamentar amb pintures de caçadors, búfals i cavalls, han construït un cavall de troncs, que posa la nota artística al conjunt. O qui sap si és una ofrena als déus.

La força de la natura i la mà de l'home s'han aliat artísticament a la Gola de Ter. Durarà fins que un dels tants polítics ociosos que tenim, decideixi que és perillós -déu ens guardi que un tronc caigui al cap d'un nen, exclamarà-, és a dir, decideixi que ja n'hi ha prou de tanta llibertat, i ho faci enderrocar.