Guiomar Hernández és una de les responsables de la intervenció de Metges sense Fronteres en prop de 500 residències a Catalunya, Madrid, País Basc, Castella-la Manxa, Castella i Lleó i Andalusia, just en el pitjor moment de la pandèmia. Destaca que, d'acord amb les dades del Ministeri de Sanitat, entre el 6 d'abril i el 20 de juny hi van morir 27.359 ancians, el 69% de totes les defuncions per coronavirus a Espanya. En la seva opinió, greus problemes com el model de gestió dels geriàtrics o la falta de coordinació entre les diferents administracions van tenir com a resultat l'abandonament de les persones més vulnerables durant la pandèmia, així com la desprotecció del personal que les cuidava.

Què van trobar-se quan van arribar a les residències?

El panorama era desolador en la majoria dels centres, amb el seu personal desbordat i sense els recursos necessaris per afrontar una situació com aquesta, mentre que la gent gran es trobava aïllada i amb molta por. Com dic, la combinació de la falta de mitjans i també de supervisió sanitària va fer inviable respondre a la pandèmia. En ser residències, concebudes com a llars, no disposaven de recursos sanitaris i assistencials, cosa que va tenir un impacte directe en la salut dels residents.

No van rebre l'atenció mèdica adequada?

Comprovem que no es van prioritzar les derivacions hospitalàries perquè les persones malaltes es traslladessin a altres centres i hospitals. I les residències, que són espais per a la convivència i no per a un tractament medicalitzat, van haver d'assumir responsabilitats a través dels seus treballadors per a les que no estaven preparats. Els geriàtrics i els seus empleats no tenen recursos, infraestructures, formació i responsabilitat per a l'atenció mèdica, i tampoc hi va haver na resposta immediata, adequada i orientada a salvar vides, i coordinada amb els serveis assistencials i de salut.

També van fallar els mecanismes de prevenció i control de les infeccions?

La capacitat en aquest sentit era molt deficient, així com el maneig dels casos per evitar el seu agreujament. Cal pensar que en els primers moments, fins i tot, hi va haver problemes de falta de tests i de credibilitat respecte als seus resultats, i això va complicar la identificació dels casos.

Parla de falta de coordinació entre l'administració i les empreses que gestionen les residències...

Es va prioritzar la resposta assistencial als hospitals, el que va propociar un abandó de les persones grans a les residències, tot i ser el sector poblacional més vulnerable i amb la mortalitat més gran davant aquesta pandèmia.

Quines van ser les pitjors situacions a què es van enfrontar?

Vam veure situacions molt crítiques en algunes residències, com una que havia registrat catorze morts en vuit dies i on només quedava el 40% del personal inicial perquè la resta estava de baixa per culpa dels contagis. De fet, en una fase inicial hi havia grans carències en equips de protecció individual i, a més, els treballadors no estaven formats per utilitzar-los de manera que poguessin protegir-se tant ells com als residents.

Metges sense Fronteres també s'ha mostrat crítica amb les mesures d'aïllament...

Es van implantar mesures molt dràstiques i a vegades de forma indiscriminada. Aquest fet també va tenir conseqüències físiques i psicosocials per a la gent gran que, a més, no comptaven amb suport emocional. Clarament, l'aïllament té un efecte negatiu en aquestes persones d'edat avançada i nombroses patologies, el que pot augmentar el risc de mortalitat colateral. En una residència on vam estar, un senyor cridava que el deixessin sortir, el que era terrible i evidenciava la situació d'angoixa a la que estaven sotmesos.

Com van morir els usuaris de les residències?

Durant la nostra intervenció vam constatar que hi havia una greu carència de protocols per a cures paliatives, del final de la vida, comiats i visites. La falta de claredat i d'execució de mesures destinades al tractament del confort, la sedació i els paliatius per a les persones que no s'havien remès a hospitals va propiciar que molts ancians morissin a les residències sols i amb un patiment evitable.

Què cal fer perquè aquestes situacions no es tornin a repetir?

És necessari i urgent comptar amb plans de contingència que assegurin l'alerta primerenca i la resposta immediata en el control de la infecció. A més, aquests plans s'han d'acompanyar de recursos financers, humans i materials que serveixin per enfortir el sistema de salut. L'assistència a les persones grans ha d'estar assegurada, incloent-hi l'atenció primària i les derivacions hospitalàries.

I pel que fa als problemes de l'aïllament?

Cal establir un equilibri entre aïllament, quarantena i convivència, prioritzant en tot moment la salut física i mental dels residents. En aquest sentit, recomanem una certa flexibilitat en l'ocupació de les residències perquè es pugui procedir a la seva zonificació, i que es permetin també les visites de familiars i els comiats en els moments finals.