Resulta definitiu que haurem d'aprendre a coexistir amb el coronavirus. A conviure no; dic a coexistir, que és quelcom diferent. La convivència es fa entre persones donada la naturalesa social de les mateixes; la coexistència comporta existència simultània de dos o més éssers vius. No es pot conviure amb la covid-19; només coexistir. Aquesta pandèmia ha matat i infectat milions d'éssers humans. A més, ha destruït llocs de treball, negocis de tota mena, ferit de mort PIBs estatals i sembrat incerteses de tota mena. Ha fet desaparèixer un mot: «seguretat» del nostre vocabulari abans no l'haguéssim reconegut com a paraula clau de la nostra vida.
Totes les institucions d'anàlisi, consulta i de govern del món sencer coincideixen a dir que ara toca recuperar John M. Keynes, britànic, acadèmic de Cambridge, arquitecte de la recuperació econòmica d'Europa després de la II Guerra Mundial i economista fetitxe dels socialdemòcrates per la seva defensa de la intervenció de l'Estat en una economia liberal. Segons Keynes, els mercats no s'equilibren automàticament, com defensà segles abans un altre britànic, Adam Smith, acadèmic d'Oxford, i això justifica el recurs a polítiques econòmiques conjunturals basades en la despesa pública i l'endeutament dels estats.
Com va dir aquest dimecres el vicepresident Pablo Iglesias a La Sexta, el missatge rebut és «gasteu, gasteu, gasteu». Ha estat emès des de la Unió Europa, des de el Banc Central Europeu, des del Fons Monetari Internacional, des de l'ONU, des de l'OCDE i des de la mateixa Reserva Federal dels EUA, malgrat el pes que hi té l'anomenada «escola de Chicago», de conegut accent ultraliberal. El mateix líder de Podem va gosar dir que ens trobem en una situació «postbèl·lica» sense que li tremolés el pols.
D'acord, gastem i endeutem-nos. Fa molts anys, quan estava en política, vaig dir i escriure en molts llocs que Espanya arribava sempre tard i malament amb les cites que la Història li anotava en la seva agenda. Era un altre època: etapa d'incorporació a l'OTAN, de fer-nos amb un lloc en les llavors Comunitats Econòmiques Europees, de diplomàcia parlamentària dura per fer-nos respectar com a país democràtic, etc. Tampoc ara hem arribat puntuals i amb els deures fets com per poder combatre amb eficàcia la desfeta produïda pel coronavirus. Parlo de la nostra economia, de la seva segmentació i del seu sanejament. Parlo de les noves tecnologies aplicades a l'economia productiva, del potencial de les nostres empreses i de la innovació de tota mena a les mateixes. Parlo de la nostra formació i de la nostra cultura de treball.
I quan acabo d'escriure aquests mots, em ve a la memòria els milers de milions d'euros rebuts de l'avui UE que no han anat a modernitzar la nostra economia, ni a afavorir una reindustrialització del país, ni tan sols a crear cooperatives agràries o formar-les en matèries com a rendibilitzar millor els seus actius o a crear canals de distribució, sinó a construir carreteres innecessàries, convertir autovies en parcs temàtics de rotondes o en senyalitzar itineraris qualificats de saludables o en plantar flors en parterres o simplement a subvencions incontrolades. Poc o res cap a aixecar econòmicament el país i equilibrar-lo. Ho tornarem a fer?
