n paper de pocs centímetres, manuscrit amb bolígraf blau, detallava d'una forma molt esquemàtica un dels pagaments del 3%, quan encara ningú parlava del cas. Només alguns dirigents polítics sospitaven que el principal partit dels governs de Jordi Pujol es finançava a través de comissions de l'obra pública. Molts anys enrere, a finals de segle XX, quan els casos de corrupció a Catalunya se centraven en el soci petit de la coalició CiU, un document ja detallava el cobrament del 3% sobre el preu de l'adjudicació d'un servei públic d'un ajuntament controlat per Convergència.

El paper va desaparèixer a mans d'un diputat de l'oposició que va prometre, tremolós davant del que allò podia significar, que el portaria a la seu central del seu partit, assegurant que no tenia cap dubte que s'encetaria una investigació. Mai més es va saber res. Però aquell detall era revelador, senzillament perquè explicava el mateix que el jutge de l'Audiència Nacional, José de la Mata, ha descobert en la investigació del cas 3%.

Documents com aquell i l'obsessió dels implicats en guardar les proves, encara que sigui en caixes fortes amagades en domicilis particulars és el que ha fet caure la trama. Sense els papers localitzats per la policia, els fiscals i el jutge instructor hauria estat impossible determinar que presumptament una part dels diners que l'Administració (governada per Convergència) pagava a diverses constructores per obra pública, acabava a les arques de les fundacions (controlades per Convergència) i d'aquí, seguint un circuit preestablert, al partit (Convergència).

Aquesta obsessió, que ja ha fet caure a d'altres, és el detonant del judici que molt probablement hauran d'afrontar 32 persones des de la bancada dels acusats. Perquè aquest interès per guardar documents sensibles i compromesos? Perquè amagar papers que, un dia o altre, poden sortir a la llum? La resposta potser està en el fet que hi ha una sensació d'immunitat que s'acaba convertint en un botxí. Potser perquè pensaven que aquells a qui els havia passat abans eren babaus i ells no.