La temporada turística d'estiu està acabant i ja podem dir que com a conseqüència de la covid-19 econòmicament ha estat o bé un desastre o bé una catàstrofe, segons sectors o poblacions. I això per primera vegada en la història del turisme de la Costa Brava, que semblava immune a les crisis econòmiques.

El coronavirus ha estat una circumstància única, excepcional, imprevista i encara no podem determinar quant de temps duraran les seves conseqüències sanitàries, econòmiques, publicitàries i, per tant, turístiques. Aquesta crisi accelerarà les transformacions en el sector turístic que ja s'apuntaven com ho està fent en d'altres sectors econòmics. Davant d'aquest fet les institucions públiques i empresarials poden amagar el cap sota l'ala i assistir als canvis o bé liderar-les. Esperem, pel bé de tots, que optin per aquest última opció.

Poc s'imaginava Ferran Agulló el 1908 que l'èxit de batejar la Costa de Llevant gironina com a Costa Brava, ajudaria a transformar-la fins al grau actual. Hi ha veritables monuments dels horrors que hauríem d'ensenyar a totes les escoles per mostrar què és un turisme no sostenible: precioses cales enmig de penya-segats reconvertides en veritables «banlieue» a peu de platja, gratacels sobre turons amb un impacte visual a primera línia de mar brutal o urbanitzacions que embruten el territori de forma inexorable i que encara continuen la seva expansió. La depredació del paisatge és una de les grans contradiccions del turisme: el que atrau el turisme és destruït per ell mateix. Poques zones de la Costa Brava central i meridional s'han salvat d'aquest principi. Tan sols al nord de la Costa Brava encara hi ha grans zones poc o gens urbanitzades.

No és la meva intenció fer una crítica destructiva de la Costa Brava, al contrari. Tenim el que entre tots hem creat i per a milions de turistes de totes les nacionalitats no sembla que ho haguem fet tan malament, ja que ens visiten cada any i gaudeixen de les nostres platges, del nostre paisatge, del nostre patrimoni artístic i històric, de la nostra gastronomia, de la nostra idiosincràsia, és a dir, dels nostres pobles. En general, els nostres carrers estan endreçats, els passejos marítims fan goig, la jardineria pública és correcta, la neteja viària es cuida, els serveis que es dona a les platges, l'oferta d'oci, de gastronomia, fins i tot de cultura és elevada. I això per no parlar dels grans serveis públics com els d'aigua potable, depuració d'aigües residuals, gas, electricitat o telefonia que, en general, compleixen amb escreix les necessitats de l'estiu. La Costa Brava és una destinació de qualitat i fem pagar preus d'acord amb aquesta qualificació. Ja no som una destinació barata com als anys 60 quan les classes mitjanes i els treballadors qualificats europeus venien atrets pels nostres atractius però també pels preus irrisoris de pernoctació, de restauració i de serveis. Sol, platja, paella, flamenc i tabac i alcohol barats van ser una fórmula d'èxit de la qual només queden els dos primers components. Si els turistes nacionals i estrangers venen temporada rere temporada és que perquè s'ha fet molta feina: els empresaris invertint en la millora constant de les seves instal·lacions, l'Estat dotant de més i millors serveis (carreteres, aeroports, xarxa sanitària, ?) i els treballadors adaptant-se als constants canvis del sector (aprenent noves llengües, per exemple).

No obstant la Costa Brava ha d'aspirar no a oferir qualitat sinó a donar excel·lència. Segurament aquest no és l'únic camí però no tinc cap dubte que és el millor si ens volem posicionar en un segment interessant del mercat turístic o, simplement, mantenir-nos en el segment en el que ja estem. Algú s'imagina que a les nostres platges encara es mantinguessin les velles guinguetes preolímpiques dels anys 70 i 80? O que les aigües residuals s'aboquessin directament al mar sense cap mena de tractament com es feia encara en molts dels nostres pobles als anys 80 i 90? Doncs per la mateixa raó hauríem d'anar pensant a fer els canvis necessaris per garantir el nostre futur en la via de la millora constant. Fent de la necessitat virtut, podem dir que la crisi sanitària i econòmica actual i els minvants pressupostos municipals són un avantatge per la reflexió i la planificació. Ara és quan convé reflexionar on estem turísticament parlant, quines són les tendències del turisme mundial, on ens volem posicionar i quines accions hem de fer a curt, a mig i a llarg termini per tal d'aconseguir-ho.

I aquí van algunes idees sobre aquest debat. Hem de renunciar a incrementar la quantitat de turistes: el territori i les nostres platges estan saturades i aquest és el principal atractiu que tenim. Fins i tot estaria bé anar a un procés de moderat decreixement per tal d'aconseguir que anar a la platja no fos una activitat «de risc» i poguéssim gaudir d'un mínim no ja d'intimitat però sí d'espai vital.

No s'hauria de permetre cap creixement urbanístic de baixa densitat sinó que el creixement, de produir-se, hauria de ser orgànic al voltant dels nuclis urbans tradicionals. Hem de planificar la destrucció d'aquells elements arquitectònics que siguin especialment agressius amb el paisatge per tal de restaurar-lo i millorar la seva qualitat. Pot semblar car i utòpic però ja s'ha fet abans i ara s'han de cercar els mitjans econòmics i legals per aconseguir-lo amb esforços i amb temps. Molt més fàcil és integrar les edificacions en el paisatge, per exemple, a través de la confecció de cartes de colors i de materials de construcció limitant el llampant blanc i potenciant altres colors més integradors.

Hem de millorar en els serveis relacionats amb les platges. A les nostres aigües continua arribant contaminació. Ara ja no és la barroera matèria orgànica d'altres èpoques però sí brutícia de petita mida, plàstics, llaunes, etc. Com tampoc és tolerable que hi hagi tants elements urbanístic deteriorats en platges i camins: restes d'edificacions, estructures de ferro rovellat, camins de ronda trencats i barrats al pas de vianants sense cap informació ni construcció d'alternatives, etc.

Hem d'augmentar significativament els salaris dels treballadors del sector turístic: és l'única manera de millorar la qualitat de la mà d'obra. Si volem treballadors amb alta capacitació, amb domini d'idiomes, amb un bon nivell educatiu i amb ganes de mantenir-se en el sector no hi ha altra manera. Aquesta millora salarial també redundaria en el benestar general dels nostres pobles: els beneficis empresarials del sector turístic poden emigrar fàcilment a altres sectors o a altres àrees geogràfiques en canvi les rendes del treball es gasten totes en el mateix territori.

Hem de potenciar el rerepaís de la Costa Brava. Amb el potencial que hi ha a les nostres comarques interiors, inclòs el Pirineu, no és gaire intel·ligent no potenciar-lo des de la pròpia costa. A més de sol i platja hem de mostrar el nostre meravellós rerepaís. Això seria especialment interessant durant les temporades mitja i baixa on la platja perd grau d'interès.

Quan parlem de turisme de qualitat hom ho associa a turisme d'alta capacitat econòmica però turisme de qualitat també ho és el turisme respectuós amb l'entorn natural, interessat a conèixer el patrimoni històric i artístic del país que visita i la cultura de la gent que l'acull i que li agrada moure's pel territori de forma encuriosida. Aquí juguen un paper essencials els guies turístics habilitats i els guies d'activitats esportives a l'aire lliure, bons coneixedors del país en les seves respectives especialitats. Què fàcil i barat que sortiria una potent i variada campanya de rutes municipals com ja fan alguns ajuntaments.

En conclusió, hem de transformar aquesta crisi en un període de reflexió i recerca de consens social i polític per garantir un turisme de qualitat a la Costa Brava per les properes dècades. I si Ferran Agulló algun dia aixeca el cap, que no se senti avergonyit.