La sala d'actes de l'Arxiu d'Olot acull l'exposició L'enllaç de carreteres d'Olot. Dos reportatges fotogràfics 1926/2009. El reportatge del 1926 mostra l'Olot d'abans de l'obra de l'enllaç i va ser fet per Antoni Fortet Pascual (Olot, 1891-Barcelona, 1957) i el del 2009, per Quim Roca Mallarach (Olot,1970).
L'enllaç de carreteres va ser definit com la pedra fonamental per a la transformació d'Olot en «ciutat moderna» en un article publicat a la revista Tradició Catalana del 7 de setembre del 1927. L'enllaç de carreteres era la travessera d'Olot de les carreteres que, per una banda, venien de Banyoles i Girona, i les que venien de Santa Coloma de Farners i Sant Joan de les Abadesses.
Era el trajecte que ara està format per l'avinguda Girona, el carrer Onze de Setembre, el carrer Bisbe Lorenzana, l'avinguda Camil Mulleras, la plaça Clarà, el passeig de Barcelona i l'avinguda Santa Coloma. L'enllaç va evitar als vehicles de motor travessar la ciutat d'un cap a l'altre a través dels carrers i places del nucli antic fets per ser travessats per carros i cavalleries.
La tramitació de l'enllaç va començar el 14 de maig de 1884, quan l'alcalde Pere Basil i Pratseval (conservador) va encarregar un primer dibuix al mestre d'obres Esteve Pujol. Això no obstant, no va ser fins a la creació de la Lliga de Defensa Industrial el 1903, quan un enginyer va fer un plànol que no preveia la travessera. Els industrials no van parar fins a tenir un plànol complet. El diputat Pere Llosas (Olot, 1870-1955) es va endur el projecte a Madrid i va demanar finançament per a l'enllaç al Ministeri de Foment. Llosas va aconseguir que el projecte entrés dins del pla de carreteres de l'Estat. Era el 1914, a Olot hi havia uns 8.000 habitants, un parell o tres cotxes, algun autobús i uns pocs camions.
L'Ajuntament va començar a gestionar expropiacions i el projecte va tirar endavant amb penes i treballs perquè l'Estat no aportava prou diners per finançar les expropiacions i l'Ajuntament les havia de pagar.
Finalment, van poder aprofitar les festes del Tura del 1927 per inaugurar l'enllaç de carreteres. Havien denominat el projecte enllaç i no travessera, perquè era l'única manera de fer que l'Estat pagués les obres. Olot havia prosperat, tenia uns 12.000 habitants, línies de transport de passatgers amb autobús, camions de transport, taxis, i les famílies adinerades tenien cotxe. La indústria de filats i teixits donava feina a tothom i la localitat era definida a la premsa local com un exemple de prosperitat.
Així, Olot va entrar a la modernitat en comunicacions dins de l'àmbit d'unes festes del Tura que van ser recordades més que altres. L'acte inaugural de l'enllaç va obrir les festes, va ser presidit pel governador civil, Prudencio Chamorro; l'enginyer en cap d'Obres Públiques, Frederic Moreno; el vicepresident de la Diputació, Esteve Cardelús i Carrera (farmacèutic/ Olot 1882-1929); el fiscal de l'Audiència Provincial, Vicenç Hencha; un representant de la concessionària de la construcció de l'obra; l'arquitecte municipal, Josep Esteve, i l'alcalde Rafel Hostench Quintana (monàrquic i industrial del ram dels curtits). A l'acte, van enviar un telegrama de felicitació al llavors governador de Balears, Pere Llosas.
La via estava oberta i Olot era una localitat moderna. Això no obstant, el comptable i aficionat a la fotografia, Antoni Fortet, havia fet un reportatge fotogràfic de l'Olot que tenia tota la vida entre Sant Esteve i la plaça del Carme. Llavors la plaça Major era el centre neuràlgic de les comunicacions. A la plaça baixaven els viatgers que arribaven de Girona i Figueres i a la plaça connectaven els carrers que tenien fondes i hostals, amb patis i quadres interiors per allotjar les cavalleries. Establiments definits per Carles Bosch de la Trinxeria (Prats de Molló, 1831-la Jonquera, 1897) com de porró, allioli, carn d'olla i escudella amb pilota.
Amb l'obertura de l'enllaç, la plaça es va fer petita pels autobusos i van traslladar l'estació al carrer Bisbe Lorenzana. Els carrers propers a l'enllaç de carreteres van guanyar en activitat comercial i al cap de poc ja s'hi anunciaven botigues de venda de mobles, com Les tres portes al carrer Hospici Nou, «junt a l'enllaç de carreteres» (Tradició Catalana 23/7/1927). El reportatge de Fortet va anar a parar a l'Arxiu Municipal, ara Arxiu Comarcal de la Garrotxa. Encara que també en va vendre a particulars. A més de l'Olot d'abans de l'Enllaç, Fortet va publicar Els bells indrets de la comarca olotina (1926) i Olot. Estudis fotogràfics (1927).
El 2009, el fotògraf Quim Roca Mallarach (tècnic de l'Arxiu Comarcal de la Garrotxa) va retratar els mateixos carrers. «Vaig haver d'esperar un dia de canícula d'agost per trobar els carrers buits», ha explicat. Abans de fer les fotografies havia examinat edifici per edifici. «Ha canviat molt», ha considerat. Segons ell, del 1927 a l'actualitat han desaparegut carrers enters i l'actual carrer de Santa Magdalena no té res a veure amb el que era el 1926.
En altres llocs encara es poden endevinar les formes de les cases i els forrellats que ja existien des de feia anys, quan Antoni Fortet les va fotografiar.
