El jutjat de Primera Instància 3 de Girona ha condemnat el Banc Santander per una clàusula abusiva sobre les despeses d'un contracte hipotecari firmat l'any 2009. A la sentència, el jutge també obliga l'entitat bancària a fer-se càrrec dels costos del litigi perquè considera que ha «abocat» el client a anar per la via judicial tot i saber que per llei les clàusules del contracte hipotecari referents a les despeses serien anul·lades.
L'afectada va recórrer als tribunals per demanar l'anul·lació de tres clàusules del contracte hipotecari que va firmar amb l'entitat bancària: la clàusula de despeses, la de venciment anticipat i la d'interessos de demora. Tot i que són clàusules que han estat considerades com a abusives pel Suprem (en el cas de la de venciment anticipat el tribunal demana una revisió cas per cas), l'entitat va rebutjar retornar les quantitats quan l'afectada va reclamar, motiu pel qual va haver d'optar per la via judicial.
El jutge indica que la postura mantinguda pel banc és pròpia d'una actitud «temerària», ja que «la part demandada ha mantingut una postura d'oposició frontal sense estar degudament justificada», assevera la sentència. A més, també li recrimina que aquesta actitud s'ha mantingut tant durant la reclamació prèvia del client com en la posterior la via judicial, «abocant a la consumidora a acudir al jutjat, amb el col·lapse que suposa».
A més, la sentència subratlla que l'entitat era plenament conscient que la clàusula seria considerada nul·la tal com ho va estimar una sentència del Tribunal Suprem de l'any 2015 per una clàusula similar, per la qual cosa ja «hauria d'haver suprimit i retornat les quantitats tal com indica la jurisprudència». El document conclou que una sentència més recent de l'Alt Tribunal de l'any passat relativa a la nul·litat de despeses i restitució de quantitats hipotecàries va deixar la qüestió «plenament aclarida», i que tot i això l'entitat va seguir oposant-se a retornar els diners a l'afectada.
La denúncia contra l'entitat va ser interposada a principis d'any, quan aquesta última sentència ja havia sortit. Això, segons el jutge, és una qüestió que ha tingut «molt en compte» a l'hora de declarar temerària l'actitud del banc. Amb tot, la sentència pot ser recorreguda a l'Audiència de Girona en un termini que s'acaba dimarts vinent.
Sentència poc comuna
Almudena Velázquez, advocada que ha dut el cas i codirectora de reclamador.es, assegura a Diari de Girona que es tracta d'una sentència molt poc comuna a tot l'Estat, ja que el jutge reconeix que l'entitat bancària ha «actuat amb mala fe». Segons Velázquez, «no és gens habitual en qualsevol classe de procediment que un jutjat declari temeritat a una de les parts», manifesta. Segons la lletrada, en casos relatius a clàusules abusives, els bancs utilitzen «per sistema» la fórmula d'obligar el client a optar per la via judicial per dissuadir-lo de reclamar. «Els bancs es neguen a negociar per la via extrajudicial», indica.
Segons Velázquez, «una part dels clients arribaran fins al final, però molts es fan enrere quan veuen que s'han de gastar diners per reclamar quantitats que a més no són gaire elevades». La lletrada indica que les quantitats que les entitats han de tornar en casos de clàusules abusives ronden els 1.000 euros, una xifra per la qual «molts despatxos no agafen casos perquè no els surt a compte, ja que els litigis s'allarguen anys.
De fet, aquest tipus de procediments solen tenir una durada mitjana de dos anys. La lletrada denuncia que «sobre les clàusules abusives ja està tot dit», motiu pel qual creu que «els jutjats haurien de declarar d'ofici la temeritat als bancs en temes de clàusules abusives ». A més, afegeix que «s'ha de recordar que la directiva europea té la finalitat de dissuadir les entitats d'incloure clàusules abusives, no de permetre al consumidor quedar alliberat de la clàusula», sosté.
Col·lapse per clàusules abusives
La lletrada assenyala que els jutjats d'arreu de l'Estat estan «col·lapsats» en procediments d'aquest tipus, fins al punt que a Madrid ara surten sentències de demandes interposades entre 2017 i 2018. En aquest cas, el temps de resolució entre la interposició de la demanda i la sentència ha estat de menys d'un any, un fet que l'advocada considera «del tot inusual». Segons Velázquez, aquesta sentència marcarà un «abans i un després», ja que cada vegada serà més habitual que els jutges declarin mala fe en aquests procediments, imposant el pagament dels costos o bé a través de multes.
