Era una tarda de primavera d'un dia laborable i aquell barri de segones residències semblava un tanatori tancat. El silenci només era trencat pel rítmics sorolls dels meus bastons de caminar. Amb l'esguard cercava a esquerra i a dreta però no veia ningú i tanmateix no podia treure'm la pesada sensació de ser observat. Fantasiejo que hi ha càmeres enfocant-me i que algú des d'una sala de control remot m'està controlant. Fins i tot imagino que un vigilant mou les càmeres lentament seguint les meves passes intentant desemmascarar al subjecte disfressat de senderista. De cop, i sense previ avís, es desencadenaren forts xiscles: era una parella de gavians argentats que s'enlairaren i començaren a volar amenaçadorament sobre meu. Gràcies, però, a una curta corredissa vaig aconseguir refugiar-me al porxo de l'església de l'Esperança, on vaig fer balanç de danys: només un havia aconseguit empastifar-me amb una dejecció. Definitivament s'Agaró no serà mai el meu barri.

La Costa Brava està plena de mansions des que la burgesia catalana va descobrir el mar com a nou balneari i a poc a poc les aigües termals de l'interior van ser substituïdes per l'aigua salada i el sol dels pobles de costa com a font de salut i benestar. És una història d'amor que des de finals del segle XIX encara perdura. Els nostres pobles costaners, mig agrícoles mig mariners, mostraven cases tan pobres com el seus habitants. Van ser els enriquits «cubans» i després la burgesia capitalina els que van valoritzar les platges construint cases amb dues façanes, la principal a l'interior i la d'estiu de cara a mar. A aquesta burgesia els devem molt per entendre l'actual configuració dels nostres pobles costaners al voltant dels passejos marítims. També els devem les grans cases d'estiueig que s'han salvat de l'especulació urbanística. Quan hom pensa que el Casino dels Nois, de Sant Feliu de Guíxols, es va salvar in extremis de l'enderroc per ser substituït per un vulgar bloc de pisos, a tothom se li haurien de posar els cabells de punta però són innumerables els edificis dignes de protecció que han desaparegut definitivament del nostre paisatge urbà.

A Últimas tardes con Teresa, Juan Marsé feia viatjar en motos robades a Manolo «Pijoaparte» des del barri del Carmel de Barcelona fins la «imponente villa» que la família de Teresa tenia a Blanes. Per la descripció del lloc podria tractar-se de la finca Pinya de Rosa, tot i que per la seva singularitat semblaria més aviat Santa Clotilde, a Lloret de Mar. Cases amb grans jardins com les ja citades, així com Marimurtra, també a Blanes, i Cap Roig, a Calella de Palafrugell, o masies reformades com el mas Juny del pintor Josep Maria Sert, a la platja de Castell, i Sanià, també a Palamós, són extraordinaris exemples de cases d'estiueig en ubicacions privilegiades i sovint sense estridències arquitectòniques innecessàries perquè el veritable luxe d'elles és la vegetació que l'envolta, els penya-segats i el mar.

Dissortadament aquell urbanisme de segones residències disseminades va ser substituït per urbanitzacions en les quals l'elitista s'Agaró és una excepció i no la norma. Ara la costa està farcida d'urbanitzacions de qualitats diverses però totes són una intromissió agressiva i innecessària en el nostre paisatge. Un dels últims a fer-se casa d'estiueig en una urbanització de luxe, a Sant Feliu de Guíxols, i exhibir-se'n en ella i en la seva piscina infinita -aquelles que òpticament semblen diluir-se en el mar- és en Josep Maria Mainat. Ai, quantes hores de diversió ens va fer passar La Trinca a la meva generació! Ai, quantes hores d'entreteniment ens està donant ara amb la seva vida privada, dissortadament per a ell!

Fa un parell d'anys, potser tres, la seva casa de Sant Feliu de Guíxols encara estava en obres. També estaven fent una llarga i costeruda escala des de la casa fins a la cala dels Músics -quina casualitat!- que jo freqüentava cercant un poc recomanable camí de ronda entre la urbanització, la cala dels Músics i cala Urgell. Desconec si l'escala té permisos o no però a mi em facilitava molt les pujades i les baixades. Bé, fins al dia que em vaig trobar l'accés tancat moment a partir del qual vaig deixar tranquils els músics de la cala i el músic de la casa.

Altres, en canvi, decideixen viure més discretament gaudint de la Costa Brava. A Tossa, entre cala Llevadó i la punta des Cards, en un indret paisatgísticament inigualable, enmig del bosc i sense rastre d'edificacions al seu voltant, s'aixeca una modestíssima casa de fusta on només de tant en tant es veuen senyals de vida i que està protegida dels lladres per un cartell que diu «Propietat privada» i per la seva pròpia senzillesa.

D'altres han optat per instal·lar-se com a nous ermitans. Josep Pla, a Cinc històries del mar, ens descriu l'Hermós, un home que abandonà un Palafrugell fabril per establir-se «a les remotes llunyanies d'Aigua-xellida», prop de Tamariu. Més modernament hem tingut notícies d'altres nàufrags de la vida vivint a l'illa de Portlligat, a Cadaqués, o a la platja de la Vallpresona, a Santa Cristina d'Aro.

La Costa Brava porta més d'un segle acollint a tota mena de visitants: tant escriptors i artistes il·lustres com simples aficionats a la pintura o a la fotografia i ara també bloggers, instagramers i influencers; grans industrials i financers barcelonins com ocupes d'illes solitàries o cales recòndites; nous rics que es fan construir enormes residències, com a modestes famílies que amb molt d'esforç aconsegueixen pagar el seu apartament de la costa i excursionistes de platja amb nevera, altaveus i pilota de futbol.

Benvinguts tots, però siguem conscients que les nostres accions tenen conseqüències, que residents i visitants hem de conviure en harmonia i que el bé més valuós que tenim és comú i gratuït i es diu paisatge.