No ha estat la primera vegada ni serà l'última que en una exposició de pintura s'exposen quadres d'una mare i una filla simultàniament. Però potser no són tantes en les quals conflueixen circumstàncies tan emotives com les que vaig tenir ocasió de copsar aquesta setmana a la sala Garcia Tornel del carrer Ample de Blanes. Teresa Llorens, filla d'un reconegut aquarel·lista blanenc, Josep Llorens (De Pau), compartia espai amb la seva filla, la Marta Aguilera Llorens, afectada de la síndrome de Down. Res a veure els quadres de l'una amb els de l'altra. Ni tampoc amb l'estil del pare i avi de totes dues.

La Marta pinta des de fa sis anys. La Teresa, des de en fa només tres; els mateixos que han passat des de la mort del seu pare i d'ençà que ella es va jubilar. Els petits quadres de la Marta sorprenen per una barreja de senzillesa, de color i d'ingenuïtat que els fa enormement atractius. Els de la Teresa, sobretot els que ha pintat els darrers mesos, per una valentia de formes i de color que auguren una progressió remarcable.

M'han interessat els quadres de les pintores (uns més que altres, és clar!) i m'han interessat aquestes tardanes incorporacions a la pintura que, d'alguna manera, constitueixen un homenatge a «l'avi Llorens». Però, sobretot, m'ha interessat la qualitat artística dels treballs de la Marta, més enllà de les dificultats que pugui plantejar-li la seva discapacitat.

Això últim m'ha transportat emocionalment a Girona, on inaugurava Temporada Alta la companyia de Pippo Delbono. Pels qui no n'hagin sentit a parlar, aquest director italià treballa des de fa temps amb una companyia d'actors amb diferents graus de discapacitats físiques i, sobretot, psíquiques. Vaig tenir ocasió de veure un dels seus muntatges «ESODO», fa molts anys, al Mercat de les Flors. I, sincerament, llavors no vaig poder entendre d'on li venia el prestigi i el reconeixement. Feia trampa. Utilitzava els seus actors per provocar sentiments de pena i commiseració entre el públic. Vaig poder contrastar-ho amb altres espectadors a la sortida del teatre. I molts hi vàrem estar d'acord.

No sé com ha evolucionat aquest senyor i sí, només en aquell espectacle, se li havia anat un xic la mà. Que el convidin a festivals teatrals de prestigi, com el Temporada Alta, em fa pensar que deuen ser més les coses positives que aporta que les connotacions negatives. Una, la d'ajudar-nos a acceptar, valorar i tractar des de la normalitat totes les persones a qui alguna malaltia discapacitant limita les seves possibilitats.

Desitjo de tot cor que el «GIOIA» de Pippo Delbono, que aquesta setmana han pogut veure els gironins, no tingui res a veure amb aquella «parada dels monstres» que ens va recordar, a molts, el seu «ESODO» del Mercat de la Flors. I, també de tot cor, que la Teresa i la Marta segueixin gaudint i perseverant en la seva tardana, còmplice i prometedora vocació pictòrica.