15 de novembre de 2020
15.11.2020
Diari de Girona

Vinyes verdes vora el mar

La Costa Brava està plena de nyaps urbanístics de la mà destructora de l'home, però seria injust fixar-nos només en allò negatiu

15.11.2020 | 00:37
Vinyes verdes vora el mar

La Costa Brava està plena de nyaps urbanístics de la mà destructora de l'home. «Vinyes verdes vora el mar/verdes a punta de dia/verd suau cap al tard.../Feu-nos sempre companyia/vinyes verdes vora el mar», escrivia Josep Maria de Segarra el 1923 inspirat pel paisatge de la Costa Brava mentre s'allotjava a la masia de Josep Pla. Uns versos que el 1977 cantaria Lluís Llach retratant les vistes que hagués volgut veure, però les vinyes ja no ens feien companyia perquè en aquella època la major part d'elles s'havien arrancat.

El nostre paisatge és una construcció humana, és la transformació de la natura per part de l'ésser humà. Hom tendeix a mitificar el passat però quan veiem una imatge d'algun dels nostres pobles de fa un segle o més, en blanc i negre o en sèpia, el que jo observo és desolació social amb dones treballant sobre la sorra humida de les platges o netejant la roba dels rics en les fredes aigües d'una riera o d'un safareig, són nenes no escolaritzades perquè estan cuidant dels seus germans petits i són adults i infants feinejant en barques de pesca o en tallers en condicions precàries. Que bonic és aquest bucòlic passat quan podem evitar viure-hi! Amb el món rural i natural passa una cosa similar.

És cert que no hi havia urbanitzacions enmig del no-res, però les muntanyes de la Costa Brava lluïen pelades i no només perquè l'explotació agrícola era extensiva i no intensiva com ara i necessitava moltes hectàrees per aconseguir uns resultats minsos sinó perquè hi va haver una sobreexplotació dels boscos pels múltiples usos que se li donava a la fusta.

La dessecació dels estanys ha estat una lluita aferrissada d'autoritats i propietaris agrícoles contra la natura per guanyar terrenys agrícoles i disminuir els contagis de malalties encomanades pels mosquits. És només des de fa poques dècades que la tendència s'ha invertit i ara no només conservem les restes dels estanys de les nostres planes al·luvials, sinó que els recuperem i fins i tot en creem de nous. Fora de la demarcació de Girona ha estat impressionant la regeneració de l'estany d'Ivars i Vila-sana, a Lleida, el 2009, totalment dessecat el 1951 i ara el de més superfície de tot Catalunya. I sense anar tan lluny, els aiguamolls de l'Empordà han estat un altre magnífic exemple de recuperació de zones humides i bona gestió ambiental, un model que va dinamitzar totes les demandes ambientalistes de les nostres comarques gràcies a les quals ara gaudim dels estanys del baix Ter, de l'estany de Sils o del parc dels Estanys de Platja d'Aro i tots gràcies a la intervenció humana.

L'últim cas el tenim a la desembocadura de la Tordera on el temporal Gloria ha generat de forma natural una nova llacuna que les institucions s'han afanyat a preservar i tancar a la presència humana sacrificant un valuós espai de platja molt demandat per una part de la població.
Si en els últims anys hem estat capaços de recuperar o de crear nous espais naturals com els citats també ho hem estat per regenerar urbanísticament allò que mai s'hauria d'haver deixat construir. El Pla de Tudela, a Cadaqués, és una bona mostra de recuperació ambiental d'un espai paisatgístic privilegiat on ara s'ha decidit deixar alguns elements simbòlics que ens recordin el passat urbanitzat del Club Mediterranée, inaugurat el 1962, i reconstituït en les seves formes naturals el 2010.

Encara a l'Empordà, molts de nosaltres recordem les espectaculars demolicions amb dinamita de les antenes de Radio Liberty, a Pals, el 2006, i del bastiment de l'edifici de sis plantes a mig construir i afectat per la Llei de Costes, a Sant Pere Pescador, el 2005; o la renaturalització de La Pletera, a l'Estartit, gràcies al Projecte Life, entre el 2014 i el 2018. A més a més podríem afegir el referèndum palamosí de 1994 sobre el manteniment de la platja de Castell com a espai natural o la indemnització per la desafectació urbanística de Pinya de Rosa, a Blanes, després que el Parlament de Catalunya declarés la finca Paratge Natural d'Interès Natural el 2003.

Caldria agregar, a més, que molts pobles i ciutats han fet un esforç per millorar el seu entorn natural més immediat i que s'ha traduït en milers de petites o no tan petites accions que tenen una incidència local. Estem parlant de la preservació d'espais naturals d'interès municipal, de parcs urbans o periurbans, de l'abalisament i millora de la xarxa de camins, de la restitució dunar d'algunes platges, de la informació i promoció d'espais patrimonials i naturals i un llarg etcètera. En paral·lel i contradictòriament a la presumpta preocupació generalitzada pel medi ambient, la urbanització d'entorns valuosos encara continua i la degradació ambiental mundial -que ja té conseqüències locals- continuen sent extraordinàriament preocupants.

Sí, la Costa Brava està plena de nyaps urbanístics de la mà destructora de l'home, però seria injust fixar-nos només en allò negatiu sense considerar que també som capaços de rectificar els errors i millorar l'herència rebuda. Esperem que la creixent conscienciació ecologista i la pressió popular ajudin els nostres governants a seguir el camí que alguns ja han encetat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook