Aquell serrell de nen entremaliat i aquell aire de savi despistat van venir a parar a Girona quasi sense voler, perquè el seu propietari no hi tenia més vincles que una casa a Maià de Montcal que la família havia comprat per estar a prop dels pares de la dona, la banyolina Dolors Bramon.

Sí, potser tenia certs contactes, més amistosos que polítics, amb l'agrupació socialista de la Garrotxa, però això era tot. Així que la sorpresa que el cap de llista del PSC-PSOE per Girona fos un barceloní que treballava de professor d'Economia a la Universitat de València va ser majúscula. Si ho va ser per força militants del PSC-PSOE, es pot imaginar com seria pels gironins en general. Però va ser aviat un gironí més, com havia sigut un valencià més i fins i tot un donostiarra més, perquè el seu tarannà era aquest. Així que, quan el dimarts 21 de novembre de 2000, avui fa vint anys, aquell serrell i aquell aire de savi despistat van caure a terra abatuts en un pàrquing de Barcelona per les bales traïdores d'ETA, des de València a Barcelona i des de Donosti a Girona, es va plorar per Ernest Lluch. Que aquest era el seu nom.

«Vaig plorar molt. És dels pocs dies de la meva vida que he plorat com una criatura», recorda Miquel Fañanàs, aleshores jove polític socialista que es va assabentar de la notícia quan estava a punt de viatjar a Berlín. Una trucada li va dur la notícia que no hauria volgut escoltar. Va ser nit de trucades, especialment entre els socialistes, trucades que sovint es limitaven a una sola frase, curta com un tret: «Han mort l'Ernest».

Els fets van ocórrer pels volts de dos quarts de deu de la nit, quan Ernest Lluch acabava d'aparcar el seu Seat Còrdova a la segona planta del garatge de casa seva. Arribava de fer un curs de doctorat. Va baixar i va recollir uns documents del seient de l'acompanyant. En aquell moment, va baixar l'assassí del tot terreny aparcat al costat de la seva plaça, i el va disparar per l'esquena. A traïció, com si no fos prou traïció disparar a un home desarmat, a un home que havia fet del pacifisme bandera. Joan Esculies a Ernest Lluch. Biografía de un intelectual agitador, publicat l'any passat, hi posa les paraules justes i precises, alhora que tenebroses: «Algú que en els seus últims 15 anys no havia llegit cap llibre va assassinar d'un tret al cap un intel·lectual, un pensador que en els últims 41 anys havia produït 23 llibres, 25 capítols de llibres, 200 articles en revistes especialitzades, 200 més en revistes culturals i al voltant de 1.400 articles de premsa».

Quan d'algú es diu que té una intel·ligència enciclopèdica, donem per fet que es tracta d'una metàfora. Excepte si parlem d'Ernest Lluch, que aleshores ens ho hem de prendre literalment. Valgui un exemple: quan ja era ministre de Sanitat -ho va ser amb Felipe González de president, entre 1982 i 1986 i va impulsar la sanitat pública i universal a Espanya- va venir a Girona per participar en un acte. Un company de partit, periodista, li va comentar de passada que estava buscant el nom d'una amant catalana del rei Faruq d'Egipte, per a un article, però que no se'n sortia. Ernest Lluch es va quedar pensant uns moments i va dir: «Surt a l'Enciclopèdia Catalana, a la lletra F». Van repassar els noms que sortien en aquesta lletra, i efectivament, allà estava.

-Com ho sabies?-li van preguntar.

-Hi ha gent que fa servir l'Enciclopèdia Catalana per consultar-la. A mi m'agrada llegir-la.

Candidat per Girona

Mai no han quedat del tot clares les raons per les quals el PSC, aleshores PSC-PSOE, va triar un barceloní veí de València per encapçalar la llista de Girona. Algunes fonts indiquen que, tot i ser un dels que va engegar el Partit Socialista del País Valencià, va acabar tenint certes diferències i friccions amb un altre dels líders. De tota manera, la intenció de tornar a Catalunya ja estava presa, perquè havia recuperat la plaça a la Universitat de Barcelona.

Això explicaria que entrés en una llista a Barcelona. Però per què a Girona, tot i que des de 1967, feia ja deu anys, tenia la casa de Maià de Montcal? És cert -ho recorda la seva filla Mireia, que viu a Banyoles- que aquella casa s'havia convertit en un centre de reunió de gent d'esquerres, sobretot de la Garrotxa però també d'altres comarques gironines. Però això sembla insuficient, ja que a Girona era gairebé un desconegut, encara que -altre cop la Mireia Lluch ho rememora- «no sé com s'ho feia, però es mimetitzava en el paisatge i coneixia tothom, es va tornar gironí immediatament».

Algunes fonts sostenen que, d'entrada, el cap de llista havia de ser Enric Adroher «Gironella», germà de la mestra i activista Antònia Adroher. Dins del mateix partit, però, hi havia un sector que considerava que Adroher era el passat, i advocaven per a una persona dels nous temps. Algú, potser algú que freqüentava o havia assistit alguna vegada a les trobades de la casa de Maià, va pensar en Ernest Lluch. Faltava contactar amb ell i convèncer-lo, cosa que no s'aventurava fàcil.

L'avui escriptor i periodista Rafel Nadal, aleshores un dels líders gironins del PSC, recorda que es presentaven en coalició PSOE i PSC-Congrés, i que buscaven un cap de llista que donés joc. «Des de Barcelona ens havien proposat uns quants noms que no ens acabaven d'agradar», admet. Algú va pensar en Ernest Lluch, i es van dirigir a Joan Raventós -líder del PSC- perquè el sondegés. Va ser Raventós qui va anar fins a València i el va convèncer.

«Però va posar condicions, Ernest Lluch no era algú que estigués disposat a figurar i prou», explica Nadal. Va demanar que es creés un grup de treball multisectorial a les comarques de Girona, de manera que es va acabar redactant un programa polític específic per a cada àrea, independent del programa «general» del PSC. Lluch va encapçalar la llista per Girona en aquells comicis de 1977. La segona va ser Rosina Lajo (del PSOE) i el número 3, Lluís Sacrest (PSC), després alcalde d'Olot. En aquell equip hi havia també gent com Quim Español i Josep Vicente, gairebé un dream team, segons Rafel Nadal. Lluch i Lajo van sortir elegits.

Nadal destaca com es va arribar a implicar Lluch amb Girona, així com la seva vàlua intel·lectual: «Sabia de tot i ho transmetia, tenia la facultat d'estimular la intel·lectualitat». Fañanàs ho subscriu: «El definiria com una persona sàvia».

L'home savi i pacífic del somriure perenne, el que es va implicar tant amb Girona que es va convertir en gironí, estava avui fa vint anys al terra d'un garatge a Barcelona, el serrell xop de sang.