Es preguntava encertadament Julio Camba en un dels seus articles: «Si tanquem els bars, on aniran a refugiar-se les persones virtuoses?». Jo li respondria que a Catalunya no estan ben vistes les persones virtuoses, i durant les darreres setmanes s'han hagut de quedar a casa. Algunes es van espavilar per trobar bars clandestins, però van ser només les extraordinàriament virtuoses, que eren capaces de jugar-se una multa per exercir el seu virtuosisme. Fins ahir. Anar a fer una cervesa a un bar, que en les darreres setmanes era un acte revolucionari i transgressiu, per il·legal, amb l'obertura d'ahir es va convertir en simplement temerari. Cada dia és més complicat ser un heroi.

Ahir vaig anar de bars. Això, que tractant-se de qui es tracta no seria notícia, en la Catalunya actual ho és, perquè l'hostaleria estava tancada per ordre governativa. O de l'autoritat competent, i perdoni-se'm l'oxímoron en parlar de Catalunya. Vagi en el meu descàrrec que si vaig recórrer tants bars com vaig poder va ser per ordre del director, a qui vull agrair que, posats a fer una crònica dels efectes de la pandèmia, optés per això en lloc d'enviar-me a residències d'avis.

Alguns locals històrics de Girona no aprofitaven l'ocasió i mantenien persianes abaixades, sense que cap rètol n'indiqués la causa ni anunciés quan tenen prevista l'obertura. Era el cas del restaurant l'Arcada, en plena Rambla i envoltat de locals que sí que havien obert, del clàssic bar Núria, que no aprofitava l'amplíssima terrassa de què disposa, del bar Royal, a la plaça Independència, o del restaurant Boira, a la mateixa plaça, espai que al migdia oferia una imatge de terrasses i locals plens, com si els gironins estiguessin pendents d'exhibir el seu virtuosisme. En canvi, sí que estaven oberts la majoria de bars petits, els més afortunats amb un parell de taules al carrer formant una improvisada terrassa, no pocs d'ells amb gent a la barra, aprofitant que de moment no passa cap policia.

Amb queixes, moltes queixes. Des del propietari per a qui un 30% de l'aforament significa acollir només 4 o 5 persones, fins al que es queixa que l'hora de tancament està pensada per a horaris europeus, perquè «aquí ningú va a sopar a les vuit del vespre». També es queixa la Nancy, del bar llatí Els Fogons, que des de fa dies intenta contactar amb algú de l'Ajuntament per sol·licitar posar terrassa -ara que unes pilones de formigó han eixamplat la vorera que té al davant-, ja que amb el 30% d'aforament del local «només poden entrar dotze persones i mitja».

La Nancy s'ho agafa amb filosofia, ja es veu, i com altres bars de Girona En la majoria de casos, les millores porten com a conseqüència augmentar la capacitat del local, de manera que el 30% permeti almenys guanyar-se la vida.

No tothom s'ho pren amb aquest estoïcisme, i hi ha propietaris a qui l'obertura no fa variar l'opinió que tenen del govern. Com aquest, del centre de Girona, de qui respectaré l'anonimat per raons òbvies.

-Són uns inútils tots els polítics, els de Madrid i els de Catalunya. Ni han treballat mai ni pensen fer-ho, estan pendents només de cobrar a final de mes, el que ens passi als petits empresaris no els importa -em comenta només de veure'm.

Opinió que comparteixen els -molts- restaurants de poble que viuen sobretot dels clients forasters del cap de setmana, clients que ara tenen prohibit sortir del seu municipi.

-A nosaltres és com si encara ens tinguessin tancats -es lamenta un, afegint un munt d'adjectius gens honrosos per al Govern català.

· Consulta tota la informació relacionada amb el coronavirus