Elvira Roca Barea diu que la Inquisició espanyola no creia en bruixes, que mentre a tot Europa, en especial als països protestants, es va desencadenar una paranoica persecució de bruixes amb conseqüències letals per a unes 50.000 dones, a Espanya només se'n van ajusticiar 27 i per delictes de sang associats que estan perfectament documentats perquè els procediments judicials d'aquesta santa institució eren molts reglats i es basaven en la desconfiança de la Inquisició envers aquesta mena d'acusadors i no sobre les acusades. Jo no sé fins a quin punt creure'm la tradicional Llegenda Negra o la revisionista Llegenda Rosa, el que sí sé és que no crec en les bruixes... però d'haver-n'hi, n'hi ha.

Les nostres comarques han estat plenes de bruixes i de bruixots. A Blanes, Malgrat, Palafolls i Tordera sabem que quan una tempesta ve del Cau de les Bruixes, a la serra de Miralles, a Sant Genís de Palafolls, és que hi ha trobada de bruixes i que farà molt de mal. Tan mala fama tenien aquestes dones a la contrada que hi ha documentat del segle XVIII el cas de Magdalena Parès, veïna de Santa Susanna, apallissada i abandonada en un olivar per quatre homes que volien saber on amagava els ungüents. Més al nord, a Arbúcies, hi ha el salt de la Dona d'Aigua, que si bé és cert que no és una bruixa en sentit estricte, encara és més perversa. I a l'altra banda del Montseny, a Gualba, també n'hi ha al gorg Negre. Es diu així per estar en una zona molt enclotada i fosca i, en realitat, són un seguit de gorgs i salts d'aigua que travessen un estret congost i que conformen un espai bell i fantàstic. Aquests éssers malèfics s'alimenten de les ànimes dels caminants als quals sedueixen amb males arts, és a dir, presentant-se amb un cos nu bellíssim, banyant-se en les transparents aigües de les gorges i cantant dolces melodies als desprevinguts. El cas és que quan per fi vaig trobar el camí correcte, un dia de primavera i a una hora ja tardana, em vaig trobar al camí una jove i atractiva dona per finalment, de tornada, trobar-me-la descansant ajaguda sobre una gran pedra d'un dels gorgs. És cert que no anava despullada ni cantava amb veu afinada ni em mirava amb ulls seductors i, a més, anava acompanyada per un pastor alemany amb cara de males puces, però de totes maneres jo, documentat com anava, no em vaig deixar enganyar i vaig sortir disparat cames ajudeu-me. Aquell dia vaig salvar la vida i, més important encara, també la meva ànima.

Un altre lloc on són seduïts els homes, en especial els joves, que són més atrevits o van més necessitats d'amor, digueu-li com vulgueu, amb finalitats malèvoles com les abans descrites, és el cap Norfeu, a Roses. Arran de mar, es poden veure dues roques dretes com figures humanes: són els fadrins encantats. Una nit de Nadal anava un grup de veïns de Palau-saverdera, Roses i Castelló a escoltar la missa del Gall al monestir de Sant Pere de Rodes. A mig camí van sentir la tendre veu d'unes sirenes transfigurades en seductores dones de cos perfecte. Els més sensats d'entre ells, cal aclarir que jugaven amb avantatge, ja que eren els de més edat, cridaren a la calma i a seguir el seu camí sense escoltar-les però dos joves fadrins no van superar la prova i van caure amb gust al parany.

Ben a la vora, a la cala Montjoi, també hi havia un famós bruixot. Abans de narrar la seva història permeteu-me que expliqui que al cap de Creus hi ha, o bé hi havia fins fa poc, transhumància de vaques. És a dir, a l'estiu pasturen als prats del Ripollès o de la Cerdanya i a l'hivern al cap de Creus. Quan són a la costa, les vaques pasten en llibertat per les muntanyes, passegen pels camins o descansen a la platja. De fet, a cala Montjoi, els mesos més freds abunden les bonyigues de vaca sobre la sorra. Doncs bé, afirmen que fa anys un bruixot establert en un mas de la zona, a Can Bulli, era capaç d'esferificar les bonyigues i convertir-les en aromes de pasta al pesto sense que s'assemblés a cap dels seus ingredients originals. Va tenir tan d'èxit que la gent feia cua perquè els servís aquesta o altres menges i al final els cobrava el que no està escrit. Aquest bruixot es va fer famós a tot el món i sembla ser que es deia Ferran. Jo un dia em vaig plantar a l'aparcament de Can Bulli i vaig intentar desestructurar un entrepà de truita francesa o, com a mínim, liquidificar-lo però al final només vaig aconseguir menjar-me el pa a seques perquè la truita em va caure a terra. Com a mínim puc dir que soc dels privilegiats que ha menjat a Can Bulli sense necessitar de mentir.