22 de desembre de 2020
22.12.2020
Diari de Girona

Els meus avis han mort de Covid en només quatre dies (i podrien ser els teus)

El testimoni d'un jove gironí sobre la seva experiència

21.12.2020 | 23:36
Sanitaris a l'UCI del Trueta en una imatge d'arxiu

Sentiment de ràbia i impotència. El dia 15 i el dia 19 de desembre d'un 2020 que volem oblidar i que jo i més gent no oblidarem mai.

Primer el meu avi, persona gran, de quasi 99 anys, ens va deixar. Ja ha viscut el que havia de viure, ens ha donat valors i una família més unida que mai. Li diem adeu amb la llàgrima al cor al mateix temps que ens preocupem per l'àvia. Està ingressada a l'hospital, on dipositem l'esperança que lluiti amb totes les seves forces per tornar a casa i fer aquells dinars en família que només saben fer les àvies.

Tots dos vivien al mateix pis, on feien vida quasi de forma permanent. Irònic, ells sempre aconsellant als nets que féssim bondat, que no sortíssim al carrer, que vigiléssim. Que el virus no és «de broma».

No n'érem del tot conscients, fins ara. Jo no n'era conscient.

Mala sort, el virus entra a casa! Els dos, infectats. No només això: els meu tiets, que anaven a visitar el meus avis i que prenen totes les precaucions possibles, també s'infecten.

Increïble, com canvia tot d'una setmana per l'altra. Un virus que només afecta les altres famílies s'ha atrevit a alterar la meva bombolla. I no només això: en qüestió de quatre dies, literalment, després de mil pensaments positius de tota la família, ens deixen. Primer l'avi i ara l'àvia.

Aquesta és la meva història i podria ser la teva. Els meus avis podrien ser els teus.

Jo no n'he sigut conscient fins ara i entenc que tu no en siguis conscient encara.

M'ha tocat viure aquesta merda i no la desitjo a ningú. I tu?

Fins ara, sortia al carrer amb la mascareta posada. Ben posada? Sempre? Deixa'm que surti una mica el nas, que, si no, no puc respirar... Costa tant, respirar dins la mascareta?

Bah! No siguis exagerat, em diràs. No hi ha ningú al carrer, només tu i jo.

-Jo estic perfecte, de puta mare. Sé que no tinc el virus.

-Val! M'ho crec, no tens el virus. I si el tinc jo? O si hi ha algú al costat i tu estàs «desprotegit»?

No és a qui infectes tu, sinó com et pots infectar tu i tots els teus (meus).

-Anem al bar?

Soc a casa i tinc sensacions d'ansietat. El cap a punt de morir d'avorriment, vull veure els amics o fer quelcom, si no... m'explotarà el cap d'estar tancat a casa. He de sortir, ho necessito.

Surto.

Ens trobem al bar, «xoc de colzes» i ens asseiem a l'única taula de la terrassa que està buida. Tres segons, 1-2-3 i les mascaretes desapareixen. Fem una prova? La pròxima vegada que vagis al bar posa atenció i compta quant de temps duren les mascaretes protegint-te.

Després, potser les excuses de com molesten, no puc respirar, em deixen la pell feta un cromo... ja no tenen la mateixa rellevància.

És curiós que els bars tinguin aquestes barreres invisibles que ens separen l'un de l'altre i que eviten que ningú es contagiï. Pensava que les barreres que evitaven el contagi es deien mascaretes.

Deixar d'anar al bar, de fer esport, de sortir a passejar, de quedar amb el amics i amigues... no és una opció. No ho conceps. Ok, t'entenc, jo possiblement tampoc, tot i el que he viscut. El que no és una opció sinó una decisió és posar-se la mascareta tant com puguis.

Per acabar, m'agradaria fer-te reflexionar.

Segur que estimes la teva família i els teus amics. Imagina't que jo soc un d'ells o elles. Que en qüestió d'un obrir i tancar d'ulls he perdut els meus dos avis.

Ara, si realment m'estimes, fes-ho per mi. Fes-ho per ells.

Posa't la mascareta pels seus avis i les seves famílies. Respecta'ls.

Espero que aquest escrit ajudi. I que, potser així, el que la meva família i jo hem patit no ho visquin els teus o els seus.

Gràcies per estimar-me.



Consulta tota la informació relacionada amb el coronavirus
Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit