La banyolina Paula Routier ha estat tres setmanes al camp de refugiats de Kara Tepe II, a l'illa grega de Lesbos, oferint suport sanitari com a infermera amb un equip mèdic de l'ONG alemanya Cadus.
Kara Tepe II, «turó negre» en turc, es va obrir a principis d'octubre per destinar-hi la majoria de persones del camp de Mória, després que aquest recinte s'incendiés el passat 8 de setembre. Mória era el camp més gros d'Europa, amb prop de 13.000 «habitants». Routier va arribar a Grècia a principis d'octubre. La idea era col·laborar amb l'organització espanyola Rowing Together que, conjuntament amb Metges Sense Fronteres, oferia suport ginecològic i assistència en casos d'abusos sexuals a les dones del camp de Mória. A causa de l'incendi, però, no va poder sumar-se a aquest equip perquè explica que «moltes organitzacions petites van haver de tancar els projectes i marxar». Abans d'abandonar l'illa, l'organització la va posar en contacte amb l'entitat alemanya Cadus, que acabava d'arribar a Lesbos com a equip d'emergència mèdica enviat per l'OMS. «Buscaven gent que ja estigués allà perquè amb el coronavirus no haguessin de venir d'altres llocs, i jo no volia marxar sense oferir ajuda», explica la infermera.
Routier va entrar a Kara Tepe II amb aquest equip per primera vegada a principis de novembre, un mes després d'haver aterrat a l'illa. Sobre la seva experiència com a voluntària, explica: «Cada dia era una mica diferent. En teoria havíem de tractar només emergències, però vam acabar fent atenció primària». La infermera diu que es repartien setanta tiquets al dia per organitzar l'atenció mèdica. «Quan s'acaben, ja no es pot visitar ningú més i han de tornar l'endemà», diu.
A aquest col·lapse del servei s'hi afegeix la dificultat per oferir tractament. «No sempre és possible trobar una solució pels recursos i les limitacions que hi ha al camp. No poder ajudar a tothom genera molta frustració», admet. La localització inicial on visitaven els pacients era una tenda grossa d'ACNUR, fins que es van poder traslladar a una clínica més sòlida acabada de construir prop de la sortida del camp.
La banyolina explica que les necessitats mèdiques més comunes entre els refugiats a Grècia són problemes psicosocials, ferides i malalties de la pell. D'aquestes últimes, una de les principals és la sarna. «Hi ha molta sarna, quasi tothom en té, i per erradicar-la s'ha de seguir un tractament mèdic, però alhora rentar-ho tot -roba, llençols, etc.- per no tornar-la a agafar. Això en un camp és molt difícil, tot i que ja hi ha altres organitzacions que ofereixen ajuda per fer la neteja», indica.
A les dificultats que fa temps que arrosseguen s'hi afegeix la covid-19, que fa que l'equip mèdic hagi de treballar vestit amb l'Equip de Protecció Individual (EPI) per evitar possibles contagis. «Es fa el test a la gent que té símptomes i, si donen positiu, passen la quarantena en una zona aïllada del camp», explica.
Routier va estudiar infermeria a la UdG i té un màster en Salut Global a la Universitat de Göteborg, a Suècia. Fa tres anys que resideix en aquest país i, després d'acreditar el nivell d'idioma, ha trobat feina a Colivia, una borsa de personal mèdic que li permet rotar entre hospitals del país. D'inici, treballarà un any al de Södertälje.
La iniciativa de marxar es va començar a gestar fa un any, quan dues amigues van traslladar-se a Lesbos. «En tornar, van compartir l'experiència i la gran necessitat que hi havia de personal mèdic. Per això, vaig decidir fer el viatge», explica. Reconeix que sempre havia tingut clar que volia fer un voluntariat i reflexiona: «No cal anar a l'altra punta del món per ajudar la gent. Aquí mateix, a Europa, hi ha necessitat i està a dues hores en avió». Durant la carrera ja havia fet un voluntariat a El Salvador.
