Poca gent sap avui que el litoral gironí comptava fa anys amb una altra costa, a més de la Brava. Es tractava de l'avui oblidada i desconeguda Costa Ardida, que abastava el tram entre el cap de Creus i la platja de Pals. La resta, entre Begur i Blanes, era la Costa Brava. Així era encara durant l'any 1932, perquè d'aquesta data és el llibre «Organització turística de Catalunya», l'autor del qual fou Antoni Muntanyola i que va ser reeditat en 2004 per l'Ajuntament de Barcelona.
No deixa de ser curiós que la denominació «Costa Brava» es guardés precisament per la part menys brava del litoral gironí, la que acull platges més tranquil·les i no els penya-segats i roques de la part nord, per la qual va quedar la denominació d'ardida, és a dir, valenta, atrevida. Qui sap si perquè ardides havien de ser les embarcacions que s'hi acostaven en dies de mar moguda.
Antoni Muntanyola recalca que tal denominació era de Pau Vila en el seu «Resum de geografia de Catalunya», però no en diu res més. Buscant en el llibre concret, hi trobem el paràgraf on bateja la Costa Ardida: «Passat Roses, segueix un nou tram de costa abrupta, però aquí més retallada i esquerpa a causa dels plegaments hercinians sotspirinencs que es manifesten amb llurs roques paleozoiques dures, sobretot en la península del cap de Creus, com una veritable digitació. Anomenem-la Costa Artida».
Pau Vila dona per finalitzada la Costa Brava -venint del sud- a Begur, amb aquestes paraules: «...el massís de Begur es destaca un xic del retallat general i clou dignament la Costa Brava».
Pau Vila pertanyia a la Societat Catalana de Geografia i va publicar el seu estudi en nou volums, entre 1928 i 1936. El que tracta del litoral gironí devia ser dels primers, com ho demostra el fet que fos conegut per Muntanyola, que el 1932 hi feia referència en el seu llibre.
Les beceroles del turisme
Un llibre que pretenia organitzar la incipient indústria turística, però que augurava la importància que tindria a Catalunya i a la resta d'Espanya. Aleshores, però, les platges no tenien encara la importància que assolirien, com ho demostra el mateix Muntanyola: «El fonament més sòlid per al nostre futur turístic són avui els al·licients naturals del clima i les aigües minero-medicinals dintre l´interès de repòs i de salut».
