La infermera Raquel González Urria i el doctor Daniel Camprubí, que formen part del «grup Ubuntu»,coincideixen a recordar els primers dies de la pandèmia amb la «incertesa» d'enfrontar-se a una malaltia desconeguda, però sense tenir por, sobretot per la seva formació, i amb una «energia increïble» per trobar-se davant d'una gran responsabilitat. Però no s'imaginaven tot el que vindria després i és ara, diu González Urria, quan és més complicat: «Estem més decaiguts».
«Ubuntu» és una paraula africana que significa «Jo soc perquè tu ets». Així es presenta el grup amb diferents perfils -metges, infermeres i encarregades de la neteja, entre d'altres- i diversos serveis de l'hospital especialitzat en detectar alertes i muntar protocols per a aïllaments d'alt nivell. Precisament, per aquest grau d'especialització, es trobaven a primera línia quan el tsunami de la pandèmia va arribar a Catalunya, on l'Hospital Clínic de Barcelona és el centre de referència per a aquestes situacions.
«Estàvem esperant que tard o d'hora arribés el primer cas, era qüestió de temps», explica el doctor Daniel Camprubí, metge especialista del Servei de Salut Internacional del Clínic, sobre el primer cas de coronavirus a Catalunya, el 25 de febrer del 2020, quan «covid-19» encara sonava estrany.
Les setmanes prèvies, professionals del Clínic ja havien començat a doblar torns i feien proves a les persones que presentaven símptomes i havien estat en zones amb transmissió comunitària coneguda. D'aquells dies, en recorda un «cert grau de frustració» per testar menys del que els hauria agradat, si bé la capacitat per fer-ho era reduïda i els criteris estaven estandarditzats a escala europea. «El que hem après és que la velocitat per testar en l'àmbit burocràtic no és la que ens agradaria en el clínic», assenyala.
«Fa anys que ens estem entrenant per a la propera malaltia que vingui, sigui un coronavirus, una Ebola o Lassa. En aquest sentit, estàvem tranquils; sabíem com actuar. Òbviament la primera vegada que entres a veure un pacient i saps que no és un simulacre genera una mica de nerviosisme, però por, et diria que no», destaca Camprubí.
«Estava a casa quan em van trucar per activar-me per a la guàrdia del primer cas. Estava tranquil·la i em sentia segura per aquesta formació extra en aïllament», coincideix Raquel González Urria, infermera de l'Àrea de Vigilància Intensiva (AVI). «Hi havia incertesa. Ningú sabia què venia, però notàvem una responsabilitat molt gran i ho vam encarar amb moltíssimes ganes i una energia increïble», afegeix. «Teníem el punt de nerviosisme d'estar afrontant una malaltia que desconeixíem. Seguim tenint molts interrogants, però els de les primeres setmanes eren grandiosos», reflexiona Camprubí.
D'altra banda, en aquell primer diagnòstic, d'una dona italiana de 36 anys resident a Barcelona, van comptar amb la «tranquil·litat» que era una persona amb poc risc de complicacions de la malaltia, com també ho van ser els següents pacients.
Aquests primers pacients van ingressar en unitats de cures intensives, tot i que la seva clínica era lleu, però per raons de bioseguretat. «No esperàvem que tindríem l'allau de casos que hi ha hagut. Pensàvem que potser podríem contenir-los amb algunes poques unitats d'UCI o d'aïllament», reconeix Camprubí. «Sabíem que tard o d'hora ens tocaria, però ningú s'imaginava que seria així», afegeix González.
De la incertesa a la por
Pocs dies després d'aquells primers diagnòstics, la transmissió comunitària del virus va impactar de forma virulenta en els centres sanitaris. «Recordo molt caos i llavors sí que vam passar de la incertesa a tenir por, potser. Però la por no podia anar davant del que havíem de fer», assenyala González Urria.
