07 de març de 2021
07.03.2021
Diari de Girona

«Els homes que us penseu i dieu que no sou masclistes, en veritat sí que ho sou; i molt»

Cristina Sánchez Miret, sociòloga i professora de la Universitat de Girona, afirma que, «dir que les dones governen millor perquè són més empàtiques no deixa de ser també sexisme»

07.03.2021 | 00:54
«Els homes que us penseu i dieu que no sou masclistes, en veritat sí que ho sou; i molt»

Fa uns mesos discutíem si el virus hi entenia de fronteres, però no sé si la pandèmia potser distingeix més classes socials i gèneres que no pas fronteres.
No és la pandèmia, és la nostra societat. Les conseqüències de la pandèmia són diferents segons la posició social que ocupes, sigui per classe, per gènere, per grups d'edat...

Per què per gènere?
Perquè les conseqüències són diferents segons el gènere per la divisió sexual del treball que tenim en la nostra societat. I la tenim en dos sentits. En un perquè les dones estan en primera línia de la lluita contra la pandèmia. No parlo només de doctores, sinó també de dones de la neteja i de dependentes de comerços d'alimentació o de cuidadores de llars d'avis. I, al mateix temps, perquè les dones també han continuat fent la feina de casa. Són les que han seguit netejant la casa o les que s'han ocupat dels deures escolars de les criatures... Que, amb el confinament, no eren deures, sinó que era ajudar-los amb el dia a dia de l'escola des de casa.

Estem en l'any 2021. Això que les dones ho fan tot a casa i els homes ben poca cosa, no és una mica un tòpic?
No. Les dades ho diuen a tort i a dret. Hi ha dades de tota mena que corroboren que les dones seguim fent molt més que els homes amb enquestes contestades tant per dones com per homes. Dades d'aquí i dades de tots els països. Si mirem el darrer CEO (Centre d'Estudis d'Opinió), es veu que durant el confinament, amb iguals condicions, és a dir, homes que treballaven i dones que també treballaven, la dona es va encarregar tres vegades més de fer els deures amb les criatures que la seva parella.

Avui dia, trobarà molts homes que li diran que no són masclistes i que van a marxes feministes.
Hi ha molt més canvi en el discurs que en la pràctica. En general els homes que dieu i que creieu que no sou masclistes, en realitat ho sou. I ho sou molt. Però les dones també en som de masclistes. Si no vigilem ho som tots, perquè així és com ens han criat. Ho dic jo, que fa molts anys que practico per no ser masclista i, a vegades, si vaig amb el pilot automàtic posat, també fallo. Repeteixo, les generacions més joves són més actives en el discurs antimasclista que no pas en la pràctica.

Els homes no canviem?
Sí. No dic que no hi hagi un canvi en les noves generacions. Com, per exemple, també hi ha un canvi amb les noies que han denunciat el que passava a l'Institut del Teatre. Són noies que parteixen d'uns elements apresos sobre el gènere molt diferents dels que teníem les generacions anteriors.

Però potser aquestes noies parteixen d'uns elements diferents, perquè els seus pares també són diferents als pares de fa trenta o quaranta anys.
Cada generació fa un pas endavant. Però hi ha un moment clau que és quan es tenen criatures. I aquí és on veu el que deia abans, que el discurs està més avançat que la pràctica. El repartiment del treball familiar i de la casa es pot repartir de moltes maneres possibles mentre no hi ha criteris. Quan n'hi ha, piques de morros amb la muntanya. Les criatures tenen la lògica de la vida, no la que a tu t'interessa. N'has de tenir cura amb regularitats, i aquí és quan trontolla el model.

Per què?
Doncs perquè no pots seguir imposant el jo treballo, o jugo a videojocs o vaig al gimnàs... I quan em vagi bé, ja fregaré els plats. Amb les criatures això no pot ser. No les pots cuidar només quan a tu et va bé. És llavors quan es veu que la mare es cuida molt més de les criatures i de les seves necessitats que no pas el pare.

Posem un exemple. Parella de 35 anys amb fills petits. Que la mare es cuidi molt més de les criatures és culpa només del pare?
És de tots dos. S'hauria de veure en cada cas, però hi ha d'haver molta part de culpa dels pares perquè jo no em crec que totes les mares vulguin carregar elles amb la feina. Hauria d'haver-hi de tot; parelles en què se'n cuida més la dona, parelles més l'home i parelles que ho tinguessin molt ben repartit. Però, des del moment que les estadístiques diuen que hi ha moltes més dones que homes que s'encarreguen de fer els deures amb els seus fills, és que el gènere és un factor diferenciador. Hi ha una càrrega social, és el gènere qui marca a qui de la parella li toca fer les coses.

Així, la frase aquella dels homes que «això passava a la generació dels nostres pares, però no a la nostra» és només un discurs per quedar bé?
La frase és mentida. És una mentida tan grossa com una catedral.

Abans ha citat el tema de l'Institut del Teatre. Aquí es demostra que les dones també han canviat. Aquestes noies veuen com a inacceptables fets que abans no es denunciaven.
Compta amb això. Ara tenim l'etiqueta que això és assetjament. Abans estava tan normalitzat que, encara que a nosaltres com a dones ens podia incomodar, no teníem cap etiqueta per denunciar-ho. I ara, i això ho dic amb tantes cometes com tinguis al teclat, és molt més «fàcil» denunciar. Més «fàcil», entre cometes, perquè després de la denúncia hi ha l'assetjament de segon ordre, que és molt important.

Què és l'assetjament de segon ordre?
Són totes les conseqüències que et cauen a sobre un cop has fet públic un assetjament d'aquest tipus. Que són immenses. Des que no et creuen fins que la gent s'aparta i no et fa costat. En aquests casos passes un calvari com a víctima que t'afecta psicològicament i materialment, perquè pots perdre opcions de feina. En canvi, veus que la persona agressora rarament té un gran càstig.

Hi haurà assetjament de segon ordre, però, en el cas de l'Institut del Teatre, tothom ha sortit a denunciar el cas i a dir que s'han de prendre mesures.
Sí. Ara, des del Me Too, és una època més favorable perquè a qualsevol institució li interessa que surtin aquests casos i fer veure que fa alguna cosa per solucionar-ho que no pas tapar-los. Però que facis veure que dones suport a les víctimes no vol dir que això acabi sent així.

No?
A la Universitat de Barcelona va haver-hi un cas contra un catedràtic de sociologia. Doncs aquest catedràtic va seguir donant classes i la primera noia que va posar la denúncia va passar de ser una alumna excel·lent a tenir les pitjors notes en el màster.

L'assetjament està lligat al poder. I ara cada cop hi ha més dones en posicions rellevants. No hi ha dones assetjadores?
Evidentment que tothom pot tenir conductes reprovables. En situacions de poder encara més. Però sempre hi haurà una diferència de gènere. La identitat de l'home és la del privilegi, la de la força, la que tinc una cosa perquè jo la vull... El contracte social està del costat dels homes. Perquè així heu estat educats. És aquella frase «d'una dona m'ha tret la feina». Què vols dir amb això? La feina no era pas teva pel fet de ser un home.

...
Des de l'any 1986 que els nivells educatius de les dones són més alts que els dels homes, però, en canvi, les millors feines encara són per als homes. Això és el patriarcat. És evident que hi ha sexisme en el món laboral. Només cal mirar la bretxa salarial.

Des del 1986 fins aquí han canviat coses.
Sí. Però on estem? L'excusa de «és que venim de molt avall» fa anys que no s'aguanta per enlloc. La bretxa salarial no s'ha tancat perquè vinguem de molt avall, es manté perquè hi ha resistències que fan que no desaparegui.

Una solució serien les quotes. Hi està d'acord?
Clar que estic d'acord amb les quotes. O és que no estem d'acord que s'ha de pagar més a la declaració de renda en funció del teu nivell d'ingressos. Oi que sí? Doncs això també és una quota. El que passa és que quan parlem de quotes de dones ens posem nerviosos. Les quotes són els mecanismes que tenim per compensar les desigualtats de la nostra societat. La de la renda tothom la veu clara, però la de les dones també existeix. Les estadístiques ho demostren. Aquí i a Islàndia, aquí i a Noruega... A tots els països, amb diferències, però a tot arreu.

A tot arreu? Els països escandinaus no ho tenien tot resolt?
Evidentment que els països escandinaus estan millor que nosaltres, però allà també hi ha discriminació, bretxa salarial, manca de corresponsabilitat.. S'acosten més a la igualat que aquí, però no la tenen tampoc. Per exemple, fa dos anys, a Islàndia van fer una llei de transparència on totes les empreses havien de fer públics els salaris i veure si hi havia discriminació. I només es va aconseguir que ho fessin les empreses amb més de 500 treballadors. A Islàndia, que són quatre gats i hi ha poques empreses de més 500 treballadors. Hi va haver resistència, fins i tot a Islàndia, que és un país molt avançat en lleis sobre corresponsabilitat i els permisos de paternitat i maternitat.

Però negar-la, no la nega gairebé ningú la bretxa salarial.
Ara, però jo encara recordo quan, fa anys, els economistes se'n reien quan parlàvem de la bretxa salarial. En un seminari a la Universitat de Barcelona reien a la nostra cara quan parlàvem de bretxa salarial. I ara ha passat a ser una estadística oficial perquè la situació és escandalosa.

Com d'escandalosa?
Segons qui fa la mesura hi ha un ball de xifres. Va del 16% al 26% de diferència, però ja ningú discuteix que hi ha bretxa salarial. Igual que hi ha feminització de la pobresa. Són dues estadístiques que es repeteixen any a any. La bretxa sembla que disminueix, però la feminització de la pobresa creix. El problema és que hi ha una gran resistència en la societat a parlar de salaris. Recordo que unes meves alumnes de màster volien fer un treball sobre la bretxa salarial en els sindicats i no els van donar les dades. Les dades dels treballadors dels sindicats, que, a sobre, haurien d'estar publicades en el portal de transparència perquè reben fons públics. Doncs ni estaven publicades ni els les van voler donar.

La pandèmia també ha posat en valor el lideratge de polítiques com Ardern (Nova Zelanda), Marin (Finlàndia) o la mateixa Angela Merkel. Ho han fet millor perquè són dones?
Això el que mereixeria és un estudi amb profunditat. És possible que governin d'una manera diferent si resulta que, de les poques que hi ha al món, moltes ho han fet en la pandèmia. Està més estudiat en el camp d'empreses i institucions que no pas en governs. Però dir que governen millor perquè són més empàtiques no deixa de ser sexisme. Lideren bé perquè estan preparades.

La visió, però, és diferent que fa anys. Abans s'admirava Margaret Thatcher perquè era molt dura. Dominava els homes...
És que quan mirem les dones que lideren també ho fem comparant-les amb els homes. Una actitud d'una dona és jutjada diferent de si fos un home. Si ell imposa el seu punt de vista és una demostració de fermesa i si ho fa ella és prepotència. El que passava amb la Margaret Thatcher és que era una senyora que semblava una iaia i el món no estava preparat perquè una iaia tingués molt poder. I simplement, Thatcher era una dona amb un cap molt ben posat. No hi ha un prototip de dona que hagi de governar. Totes són diferents, però el patriarcat les ha d'encaixar en una etiqueta. Aquella era molt dura i aquesta molt empàtica.

Acabi l'entrevista amb una dada optimista sobre el futur.
Si la meva iaia estigués aquí diria «Cristina no saps de què parles, perquè la vida que jo vaig tenir no la voldria per tu». És clar que hem avançat, però ens queda molt. La visió optimista és que qualsevol petit canvi del dia a dia té molt poder; que tu, com a home, canviïs el teu comportament.

I si penso que ja em comporto bé?
Doncs et dic que t'equivoques. Segur. Tu i tots els homes. Tu a la teva feina potser no fas res que incomodi les teves companyes de feina, però no dius res si ho fa un altre company. Tots, les dones també, hem de fer esforços cada dia per no caure en el sexisme.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit