En les darreres setmanes segur que heu llegit moltes informacions que expliquen l'augment de les patologies psiquiàtriques d'ençà que patim la pandèmia de la covid-19.

Ha fet un any (i sembla molt més temps) des que la vida se'ns va girar cap per avall i vam haver de tancar-nos a casa, deixar de portar els nens a escola, abraçar la nostra gent gran, quedar per sopar amb els amics, abaixar la persiana del negoci amb l'angoixa de no saber quan podríem tornar a treballar... De manera sobtada tot es va aturar i vam començar a rebre instruccions, a vegades contradictòries del que havíem de fer. Es parlava de resistir, de combatre un enemic que no podíem veure i ens atabalaven cada dia amb xifres dramàtiques de malalts i de morts a les quals molt aviat es van sumar les xifres d'aturats, de negocis que tancaven, de milions de diners perduts i les imatges desoladores de carrers buits i hospitals plens.

No pot estranyar que aquesta forma de gestionar aquest escenari apocalíptic tingués com a conseqüència un increment directe de les patologies associades al patiment: ansietat, depressió, angoixa...

Podem gestionar millor les emocions? Serà l'eina bàsica per adaptar-nos a les pors i les incerteses i suportar uns temps difícils que un dia o altre s'acabaran.

En primer lloc, cal entendre que el patiment és una resposta lògica a situacions fotudes. No seria normal no sentir malestar en enfrontar-nos a situacions tristes o desagradables. És adequat sentir-nos tocats quan les coses van maldades. Deixem de banda la recomanació de fer bona cara al mal temps per permetre una expressió ordenada dels sentiments negatius.

El segon pas és fer un recompte realista dels danys soferts. Cal destriar el que ja ens afecta del que podria passar. Fer anticipacions de possibles escenaris catastròfics ens impedeix actuar sobre les necessitats actuals. A diferència del que passa després d'una guerra o d'un terratrèmol, en què les estructures bàsiques queden malmeses i s'han de reconstruir, seguim tenint la capacitat de tornar a engegar tot just es pugui. No sortim de viatge o a sopar perquè no es pot, i no ens abracem perquè ara no toca, però quan es doni el tret de sortida ho tornarem a fer amb totes les ganes.

Algunes coses no les podrem recuperar. Altres pèrdues les arribarem a compensar. S'ha demostrat a la pandèmia que les coses veritablement importants no eren les que pensàvem.

Tenim l'oportunitat com a espècie d'aprendre dels errors i que el món s'hagi aturat temporalment, hauria de permetre repensar com volem tornar a engegar. Necessitem recuperar un estat del benestar inclusiu, que no deixi ningú enrere, i canviar tot el que no serveix quan ens ha calgut. Hi ha moltíssims exemples de solidaritat, de professionalitat i d'humanitat durant aquest fosc trajecte. Encarem els reptes amb optimisme perquè s'ha demostrat que tenim la capacitat i la força.

Acceptar que som vulnerables, però resilients. Només cal repassar la història personal de cadascú, que segur que està plena de moments difícils, de pors i de pèrdues que hem anat superant.

Mirant enrere trobaríem moltes altres èpoques en les quals viure havia estat més difícil.

Recordo haver vist al museu viking de Dublín la mòmia conservada d'una noia d'uns vint anys del segle XII que mostrava un grapat de senyals de malalties i patiments impensables avui dia en la majoria de persones de la seva edat.

Al missatge pessimista que ens bombardeja cada dia, hem d'oposar-hi la consciència de la nostra capacitat de fer. Hem estat capaços d'afrontar molts moments personals complicats i no ens hem de sentir aclaparats pels problemes generals perquè podem fer servir solucions particulars. Tenim una xarxa propera de persones estimades amb les quals hem d'interactuar per compartir. Tornem a ser una societat solidària i compromesa i teixir connexions ens reforça.

Què pots fer cada dia per tu i què pots fer cada dia pels altres. Estem fotuts, però estem vius.