És sabut que les comarques gironines, per la variabilitat en l'orografia, pel seu clima temperat i per la densa xarxa viària, tenen un atractiu especial per a la pràctica del ciclisme, tant de carretera com de muntanya. El ciclisme de muntanya i la bicicleta tot terreny (BTT) han tingut un desenvolupament extraordinari en els últims anys. La causa inicial, en gran part i al meu entendre, va ser la reconversió de les antigues línies de ferrocarril de via estreta en vies, dites «verdes», per als ciclistes, on es podia pedalar amb tranquil·litat, sol o en grup, gaudint del territori que travessaven. La creació d'aquestes infraestructures va impulsar, en gran mesura, l'afició al ciclisme fora de la carretera. Passar de la via verda a la muntanya va ser una transició natural.

Els camins oberts pels seus propietaris anys enrere per comunicar les masies i per realitzar l'aprofitament dels recursos forestals, així com els vials antics d'accés a llocs concrets, alguns emblemàtics, són transitats actualment pels ciclistes de muntanya. Molts d'aquests camins no s'usen avui dia per a la finalitat que va motivar la seva obertura, amb la qual cosa són envaïts per la vegetació i la seva aparença és de corriols.

Suposo que és sabut que el territori agrari en general i el forestal en particular, així com la gran majoria dels seus vials, són de propietat privada, propietat de persones concretes físiques o jurídiques, públiques o privades. No hi ha cap espai del bosc que sigui de tothom o de propietat indeterminada. Si entenem i acceptem aquesta premissa, encara que ens costi, degut, en part, al desafortunat i antic eslògan «el bosc és de tots», ens serà més fàcil admetre el que segueix.

Hi ha, d'altra banda, factors històrics que en el nostre país han propiciat aquesta mena de disposició o d'ús de la propietat privada forestal per persones alienes a ella, com un fet consuetudinari. Aquest és un tema complex que han d'abordar els especialistes en la matèria.

El fet que un terreny o un vial sigui públic no vol dir que sigui d'ús públic. Un camí d'un ajuntament és públic perquè pertany a una persona jurídica d'aquest caràcter però no té per què ser d'ús públic. En el llenguatge col·loquial, utilitzem «públic» volent dir «ús públic», però no és el mateix.

Hi ha un altre tipus de propietat forestal, dels ajuntaments i de la Generalitat, per tant «pública», que cobreix una gran part del Pirineu i algunes «illes» en la resta, qualificada com d'utilitat pública. Aquest concepte, original del nostre país, li atorga la condició de bé de domini públic i s'admeten usos de caràcter públic que han de concretar les administracions gestores d'aquests boscos. Però aquest és un altre tema interessant.

Només les carreteres identificades legalment com a tals i alguns altres vials (molt pocs), normalment de propietat municipal, són béns d'ús públic. També els vials que existien en el moment de la promulgació del Codi Civil (1889) estan gravats amb una servitud de pas genèrica; per tant, es pot transitar per ells lliurement.

La circulació de persones a peu, bicicletes i automòbils en les carreteres està regulada per la seva legislació específica, però fora d'aquests vials només està legislada a Catalunya la circulació motoritzada. Per tant, el ciclisme fora de les carreteres no està regulat legalment, fins ara, de forma general. Ho pot estar en espais de protecció especial en base a les pròpies lleis de creació d'aquests.

L'única legislació que protegeix la propietat privada afectada és el Codi Civil. Això vol dir que el titular ha de denunciar en aquest via, la jurisdicció civil ordinària, qualsevol apropiació o ús no volgut dels seus béns. Procés difícil aquest. I, evidentment, aquesta propietat pot exercir els drets derivats de la possessió que limitin aquell ús que no vol. També, de vegades, comporta dificultats exercir aquest dret.

Tornant a l'àmbit del ciclisme de muntanya, del qual soc practicant, es produeixen, al meu entendre, conflictes que tenen a veure amb la convivència amb els altres usuaris lúdics de la muntanya i amb el respecte a la propietat dels terrenys i la conservació del medi natural. I crec que és convenient posar-los de manifest abans que esdevinguin situacions que requereixin solucions dràstiques i no desitjades, si n'hi ha.

La primera qüestió és la coincidència de caminaires i ciclistes en vials estrets, tipus corriols, la qual cosa requereix una moderació i enteniment per ambdues parts. La convivència entre l'excursionista que va a peu que gaudeix de les vistes, del silenci o dels sorolls del bosc i la baixada explosiva del ciclista que frueix de la velocitat i del control que li atorga la seva tècnica, pot ser una mica difícil, encara que no impossible si tots hi posem una mica de bona voluntat. Crec que en general i ara per ara ja es produeix aquest enteniment. Redueixen la velocitat uns i s'aturen o s'aparten altres amb una cordial salutació algunes vegades. Les persones que corren per aquests vials constitueixen una nova tipologia que es pot agrupar amb la dels caminaires «tranquils».

El segon tema té a veure amb la proliferació recent de vials alternatius que els ciclistes hem obert camp a través mitjançant el pas i rodatge de les bicicletes i que en l'argot propi coneixem per «trialeres». Són vials la majoria dels quals abans no existien i que s'han obert, m'atreveixo a afirmar, durant el període de restriccions de mobilitat per la COVID. Serà que la reducció de l'espai a utilitzar ens ha empès a cercar noves alternatives?

Aquests vials oberts de forma aleatòria a criteri dels usuaris no són només patrimoni dels ciclistes, també es produeix en llocs on s'hi accedeix a peu. Observem, per exemple, la multitud de senders que arriben al puig de Sant Miquel des de la banda de Girona. És un veritable desgavell viari semblant a un sistema d'artèries caòtic que conflueixen al mateix lloc. L'obertura de corriols en gran pendent, com és el cas, suposa una destrucció total del sòl vegetal i l'erosió de la terra per causa de l'escolament produït per l'aigua de la pluja. És una «ferida» a la terra que tardarà molts anys en guarir-se, comptant que cessi l'activitat, sinó esdevindrà un sòl estèril per sempre.

Les masses boscoses per la seva incidència en la salut del planeta estan sotmeses a restriccions que limiten el propietari en la seva disponibilitat. És totalment injust i insolidari que els usuaris lúdics d'aquestes propietats obrim vials allà on ens sembla idoni per al nostre oci.

Aquestes trialeres travessen en algun moment pistes més amples on poden circular vehicles i persones. El pendent del talús que moltes vegades connecta una amb l'altra fa molt difícil per no dir impossible reduir la velocitat del ciclista en aquest encreuament. Jo mateix em vaig veure afectat per una situació d'aquesta mena.

Es pot dir que la significació relativa d'aquestes «ferides» en tot espai forestal és irrellevant, potser sí. Encara que hem de tenir en compte que ja hi ha molts impactes negatius en el medi derivats de la presència humana difícilment eludibles, és un preu que la natura i la propietat paguen perquè en podem gaudir; però d'altres són fàcilment evitables, com és aquest, al meu entendre. Els usuaris de la natura per a lleure hem de ser els primers a fer tot el possible per aturar el seu deteriorament a causa d'aquest ús.

La proliferació de deixalles, restes de menjar que pel seu origen orgànic pensem que no fan cap mal, cintes romanents de senyalitzacions de curses, bosses, papers, ara mascaretes, etc. són els testimonis d'actes incívics que ens afecten a tots, vianants i ciclistes, i s'han d'erradicar.

Si quan pedalem o caminem per la muntanya pensem que som usuaris d'una propietat que no és la nostra, que som a «casa» d'un altre, segurament actuarem amb més responsabilitat i civisme.