Aquests dies de conflicte entre Gaza i Israel m’han tornat els records de les visites a Israel i Palestina. He estat tres cops a Gaza, el primer el mes d’octubre de 2004, pocs mesos després de la retirada de les tropes espanyoles d’Iraq. Les autoritats israelianes ens ho van fer pagar amb hores de retenció al control fronterer d’Eretz. Tot es va trencar dintre del poble palestí el gener de 2006, amb les últimes eleccions parlamentàries que s’han celebrat fins ara. En vaig ser observador electoral i recordo com s’hi fos ahir l’obertura del centre de votació a Jerusalem Est en un equip liderat per l’expresident nord-americà Jimmy Carter. Aquells anys, el gabinet del ministre Miguel Ángel Moratinos ens va fer viure experiències trepidants. Els resultats de les eleccions van acabar amb l’hegemonia del partit dominant a l’Autoritat Nacional Palestina, Al-Fatah, als territoris de Gaza. Allí va guanyar Hamas, organització terrorista que té el ple domini d’un territori de 360 quilòmetres quadrats i dels dos milions dels seus habitants. Va començar la guerra política interpalestina que ha fet que avui Cisjordània i Gaza siguin governats de manera separada. No s’han tornat a celebrar eleccions. Les programades per aquest mes de juny es van suspendre abans de l’inici de les hostilitats. Un mes després de la meva primera visita a la Muqata, l’octubre de 2004, on ens vam entrevistar amb el president de l’OLP Iàssir Arafat, vam rebre la notícia del seu ingrés en un hospital de París, on va morir pocs dies després. En la segona visita a Gaza, dinant en un port de pescadors davant el mar de Llevant, em va tocar al costat l’exministre de Sanitat de l’OLP, que em va venir a dir amb un llenguatge barroc que Arafat va ser enverinat, la qual cosa no va provocar grans disgustos entre els seus col·legues, que el van substituir per Mahmud Abbas. Després vaig ser dos anys reporter del Consell d’Europa per l’Autoritat Nacional Palestina. Vam fer dues visites de treball amb el lletrat especialista de la comissió d’afers polítics, el portuguès Joao Ary, un home amb qui vam compartir també treballs a Egipte i amb qui ens unia l’estima i el gran record de Lluís Maria de Puig. Aquella va ser la tercera i última visita a Gaza. S’hi oposaven els dirigents d’Al-Fatah, enfrontats de manera radical amb Hamas, que ja tenia els seus propis vincles amb Iran i els túnels amb Egipte que els asseguraven l’abastiment. Vaig fer gestions amb els israelians i hi vam poder accedir sota fortes mesures de seguretat. Segurament els israelians eren els primers interessats que fóssim testimonis amb els nostres ulls de l’ambient de règim islamista estricte que es vivia i es viu a Gaza. Després vam ser rebuts a la Muqta pel president Mahmud Abbas, que ens va retreure la visita a Gaza. Vam despatxar ràpid alguns assumptes polítics que eren l’objecte de la reunió i tot seguit va voler parlar de futbol i concretament del Futbol Club Barcelona. Em vaig acabar comprometent a fer-li arribar una camiseta firmada per Messi. Ho vaig fer a través del seu home a Estrasburg, i vaig rebre carta d’agraïment. La diplomàcia de les camisetes de futbol ha donat per molt en tots els anys de relacions internacionals.

Anant al conflicte d’aquests dies. De manera sorprenent, els serveis secrets més ben informats del món no sabien que dins de Gaza ja es fabricaven armes. Per no ser detectades, no eren comprades a l’estranger i entrades pels túnels que connecten Egipte amb Gaza, sinó que són fabricades dintre del territori. Aquests atacs massius de Hamas sobre territori israelià busquen despertar llaços de solidaritat amb els palestins de Cisjordània. I els desallotjaments de cases a Jerusalem Est van ser la metxa ideal per desencadenar les hostilitats. Aquests desallotjaments es produeixen, tot cal dir-ho, perquè jueus van comprant cases de Jerusalem Est. Alguns d’israelians, com la família Sharon, i alguns de la comunitat jueva de Nova York. Hamas, que ha viscut desvinculada de Cisjordània durant més de quinze anys, buscava ara el suport als palestins del West Bank. Si s’haguessin celebrat eleccions segurament a Cisjordània també les hauria guanyat Hamas. Al-Fatah i l’OLP són acusats per Hamas d’organitzacions que han pactat l’statu quo i el finançament amb els israelians. També han buscat el que és més explosiu de tot aquest panorama: l’alçament de la població àrab amb passaport israelià. Fa tres dies vaig parlar per WhatsApp amb l’amic D.B., general retirat de l’exèrcit israelià, ara en el sector privat i amb casa a la Costa Brava. Em va dir que comptaven tenir controlats els atacs de míssils des de Gaza aquest mateix cap de setmana, però que la llavor del conflicte entre israelians jueus i àrabs amb passaport israelià era la gran preocupació i la llavor d’un conflicte que pot ser molt més durador. S’ha de diferenciar el que coneixem com a àrabs israelians amb els palestins a Israel, on hi ha musulmans, cristians i drusos. Els drusos estan ben integrats a l’exèrcit israelià i són una minoria que governen ciutats del nord d’Israel. Els àrabs amb passaport israelià ja suposen un 20% aproximat de la població israeliana. Fa anys que està encallada la solució dels dos estats i l’alternativa ha estat la consolidació d’un Estat Israelià binacional. Els que han anat frenant la solució dels dos estats potser mai han calculat prou que la tensió interreligiosa i nacional pot ser un dels grans esculls en la convivència dintre l’Estat d’Israel.

Res és tan senzill com el maniqueisme amb el qual es vol presentar el conflicte d’aquests dies. Gaza i Cisjordània són dues realitats trencades. Hamas té ajustos pendents amb Al-Fatah, els líders del qual s’han envellit i perpetuat, començant pel president Abbas, amb 85 anys i al poder des de 2004. Gaza ha desencadenat els atacs per guanyar simpaties a Cisjordània i desestabilitzar la regió. No cal oblidar que Síria ha llançat tres míssils sobre territori israelià. La solució dels dos Estats va estar a tocar l’any 2000, en els últims mesos de la presidència de Bill Clinton i el primer ministre Ehud Barak i el president Iàssir Arafat. Van fracassar per Jerusalem Est i perquè a Arafat no li convenia. Aquella oportunitat perduda, una més, va ser l’inici del mal a pitjor en el qual han quedat els palestins. S’hi ha de sumar un increment de la població israeliana i una majoria política menys favorable a la solució dels dos estats. Quin encert hauria estat que Jordània hagués creat un gran estat a una banda i l’altra del Jordà abans de 1967. Però la minoria governant a Jordània és la primera que tracta amb reserves els palestins. He visitat camps de refugiats palestins a Jordània. Maniqueismes pocs en aquella terra de l’etern retorn, Eretz.