Família Muñoz. Las Navas de la Concepción tenia 4.749 habitants a finals de la dècada dels anys trenta del segle passat. El 1938 el germà gran de la família Muñoz va preferir desertar i desplaçar-se a treballar a Barcelona des de Las Navas que no pas incorporar-se a la lleva de biberó. Va integrar-se a la plantilla de l’empresa Hispano- Suiza i va viure a casa d’una parenta que ja vivia a la capital catalana fins que va arribar a Ripoll.

Un any després de l’arribada del germà gran de la família Muñoz a Barcelona, el pare i una germana també van viatjar fins a la capital. Van fer-ho per preparar l'arribada de la resta dels Muñoz, que encara estaven al municipi de la província de Sevilla, que en pocs mesos va constatar com es demanaven més de sis-cents salconduits per traslladar-se a altres indrets més industrialitzats. A final del segle XX la seva demografia estava per sota dels dos mil habitants.

Manuel Muñoz Oliveros era un dels germans que va agafar el tren a Còrdova juntament amb la mare, en un viatge de diversos dies que encara té molt gravat a la memòria, tot i que encara no havia complert els tres anys. «Vam marxar buscant una millor esperança de vida», explica Muñoz, que acaba d'autoeditar-se el llibre precisament amb el títol d’Éxodo a la esperanza. Durant el trajecte afirma que va constatar «la maldat d'algunes persones i també l’amabilitat d’altres». Un dels episodis que més el van marcar fou el d’una família nombrosa que va agafar el tren amb només dos bitllets. A mig camí el revisor va adonar-se de la picaresca i va avisar la parella de la Guàrdia Civil que acompanyava el tren i que van explicar a la família que els haurien d’acompanyar a la caserna de la propera població on s’aturessin. Aquell comboi no tenia possibilitat de passar de vagó en vagó mentre estava en marxa, i la família descoberta, veient la possibilitat de quedar detinguts, va intentar fer-ho per escapar. El resultat és que dos membres van caure a la via i van ser atropellats sota el ferrocarril. Muñoz encara recorda com la resta de viatgers van indignar-se amb l'actitud del revisor, i que si no arriba a ser per la protecció policial «segurament l’haurien linxat».

Un cop arribats a Catalunya, els Muñoz van venir a Ripoll, on el germà gran s’havia traslladat per treballar a la Farga Casanova. En aquella època les empreses buscaven mà d'obra, i era fàcil trobar feina a les tèxtils, les metal·lúrgies o els nombrosos tallers que hi havia a la comarca. La infantesa de Manuel Muñoz a Ripoll i una joventut en què ja de ben jove va entrar a treballar a l'empresa Casals van marcar-ne el destí. Des dels catorze i fins als seixanta-vuit anys va fer tots els papers de l’auca a una empresa «a la qual sempre estaré molt agraït». Els Casals van ajudar-lo a pagar els estudis universitaris i van proporcionar una casa a la família. Muñoz recorda especialment el Francisco Casals, fill del fundador de l'empresa, de qui va ser deixeble i a qui descriu com «un inventor nat». Amb els anys, Manuel Muñoz va arribar al càrrec de director, que va ocupar durant els divuit últims anys laborals, fins a l'extinció de l’empresa.

En un exercici de nostàlgia, Muñoz repassa els anys en què els treballadors més joves de Casals agafaven granades sense munició que s’havien fabricat durant la guerra per jugar-hi a la riba del Ter. Però també fa una repassada d’altres facetes de la seva vida, integrat a la societat ripollesa. En esport va ser un afamat excursionista, i amb una colla de joves com ell va pujar tots els pics del Pirineu oriental, des del cap de Creus fins a l'Aneto. Durant aquells viatges va prendre molts apunts de la història de Catalunya. Però més coneguda encara és la seva afició al futbol. A més de tenir el títol d'entrenador, va ser àrbitre durant catorze temporades en categoria nacional. Això li va permetre ser jutge de línia a primera divisió, arbitrant arreu de la península. Va fer-ho fins als quaranta-sis anys. Però el destí encara li tenia reservada una nova connexió amb aquest esport, perquè el futur propietari de Casals va ser l'empresari italià Gianpaolo Pozzo, president alhora de l'Udinese. En els viatges per feina a Itàlia, Muñoz va poder compartir coneixements amb els tècnics de l'equip, i va ser testimoni privilegiat en els partits contra els grans del calcio.

La implicació en la vida política de Muñoz el va portar a pertànyer a la UCD, però quan aquest partit es va dissoldre, ell i altres companys de partit es van incorporar a Unió Democràtica de Catalunya. En aquest àmbit destaca que sempre ha admirat tres polítics «perquè eren homes que sabien lluitar pel seu país i pels ciutadans» malgrat que amb el temps el seu llegat hagi quedat esquitxat: Adolfo Suárez, Alfonso Guerra i Jordi Pujol. Pel que fa al tarannà polític actual a Catalunya, Muñoz es mostra bastant crític amb el gir que ha fet en els últims anys.