Experimentar unes ràfegues sobtades de vent de fins a cent quilòmetres per hora, amb un canvi sobtat de temperatura i condicions meteorològiques sense visibilitat, havent perdut els companys d’una excursió plantejada gairebé com un passatemps, i sortir-ne en vida després de dues nits dormint a la intempèrie és un malson per no oblidar. No ho ha fet en Josep Maria Vilà, únic supervivent d’un grup de cinc persones, però ara tampoc ho farà l’imaginari català.

Un moment del rescat d’un supervivent de la tragèdia, en una imatge del documental. | CCMA

El documental Balandrau, infern glaçat, estrenat el passat dimarts 18 de maig al programa de TV3 Sense Ficció, ha convertit la tragèdia del Cap d’Any del 2000, amb deu morts a tot el Pirineu a causa del torb que va afectar aquesta serralada, en una referència ineludible del muntanyisme, la meteorologia i els successos del nostre país.

Les previsions advertien de vent fort als extrems de Catalunya, però la placidesa del 30 de desembre, a tombant d’any i de segle, va convidar diferents grups d’excursionistes a acomiadar de la seva forma preferida aquelles efemèrides. La ventada ja s’havia cobrat una víctima el dia anterior. Leo John Blockley, un jove remer de vint-i-un anys de la Universitat d’Oxford que s’entrenava amb els seus companys al riu Ebre, va morir ofegat després que l’embarcació s’omplís d’aigua. En lloc de quedar-s’hi com van fer sis remers esperant el rescat de Bombers i la policia d’Amposta, va preferir intentar d’arribar nedant a la riba. Dos joves més van aconseguir-ho, però ell no va poder-ho explicar.

Josep Maria Padrosa, director general d’Emergències i Seguretat Civil de la Generalitat de Catalunya entre 2000 i 2002 recordava aquest avís dels agents meteorològics, en la tertúlia que es va celebrar, avui fa una setmana, al Casal de Camprodon, després de la projecció del documental dirigit per Guille Gascante. A Leo no el van trobar fins al cap de quatre dies. Padrosa explica que malgrat que els Bombers arribaven fatigats després de tota una jornada de recerca, s’enfadaven si no podien pujar el primer helicòpter que l’endemà continuava les tasques de buscar els desapareguts. D’aquella experiència afirma que va aprendre «a no donar res per segur en un rescat fins que no ho trobes» i que també va servir per introduir el suport psicològic en el tracte de familiars i amics d’implicats en una tragèdia, i a coordinar millor el voluntariat.

En referència a una de les anècdotes que explica Josep Maria Vilà al documental, Padrosa explica que efectivament van trobar el cos de la seva parella, Mònica Gudayol, «intacte» perquè, tal com ell sempre va assegurar, l’havia tapat i protegit tan bé com va saber.

La participació de Vilà a la presentació celebrada a Camprodon va ser a través d’una entrevista enregistrada prèviament per Núria Mayà. El supervivent, que es troba actualment establert a Mèxic per motius personals, afirma que viu «en una borratxera d’emocions» d’ençà que s’ha estrenat la pel·lícula, i que alhora «m’he tret una càrrega emocional que feia vint anys que portava a sobre».

Josep Maria Vilà va tornar a pujar al Balandrau el 2013, però ha estat diverses vegades al seu entorn, visitant els paratges on la naturalesa va esdevenir protagonista del seu drama personal, on van perdre la vida els seus amics, companys i la seva promesa. Ara està casat i té dues filles, que recentment han conegut la història completa del seu pare, a qui van haver d’amputar tres dits dels peus. Vilà assenyala que malgrat tot el que hi va viure segueix enamorat de Camprodon i la seva vall. De fet no ha perdut l’esperit aventurer, i aprofita per fer excursions pels volcans mexicans i també pel Pirineu cada vegada que torna a Catalunya.

Un altre supervivent, Lluís Tripiana, membre d’un altre grup que va patir les conseqüències del torb, va remarcar el «realisme» del documental i va apuntar que «espero que serveixi perquè la gent que fa muntanya prengui consciència dels perills que comporta». Ell mateix va tornar a trepitjar el Balandrau fa tot just uns dies.

La duresa d’aquella experiència va ser el denominador comú en l’explicació dels convidats a la taula. L’aleshores cap dels GRAE i bombers voluntaris de Camprodon assenyala que «acabava de perdre el meu pare», fet que es va afegir a unes jornades de les quals va remarcar l’ajuda a l’ombra de la gent que els feia el manteniment de les motoserres durant les nits o els que preparaven els entrepans pels voluntaris.

Entre els molts voluntaris que van treballar aquells dies, hi havia fins i tot l’actual alcalde de Camprodon, Xavier Guitart, que va ajudar darrere una barra a repartir-ne, o el d’aleshores, Esteve Pujol, que va apuntar emocionat que el documental «ha obert finestres de dolor, angoixa i incertesa» que es van viure.

L’autor del llibre Tres nits de torb i un Cap d’Any. Crònica d’una tragèdia al Pirineu, el meteoròleg Jordi Cruz, va recordar que havia mig oblidat aquells fets fins que el 2007 uns estudiants van elaborar-ne un treball de recerca. En aquell moment ell treballava a Antena 3. Ara fa cinc anys va iniciar-ne la investigació que el va portar a escriure el llibre que ha servit de punt de partida per al documental.

A l’acte de presentació celebrat al Casal Camprodoní, també van assistir-hi Montserrat Armengou, directora del programa de TV3 Sense Ficció, que va voler destacar «el poder reparador i de sanació del documental» i el director del documental, Guille Cascante, que va indicar que «no hem volgut recrear-nos en el dolor». També hi va ser present el productor executiu del treball, Tono Folguera.