Els darrers dies Diari de Girona s’ha fet ressò de la detecció i comís de diferents plantacions il·legals de marihuana a la nostra comarca. A Susqueda van ser 7.800 les plantes comissades en una zona boscosa propera al pantà. A Vidreres, 3.700, que algú cultivava també enmig del bosc, al massís de Cadiretes. La darrera informació parlava d’una plantació «indoor»: 400 plantes en un garatge de Maçanet de la Selva. Si no fos perquè, tot i el seu origen a l’Himàlaia, és una planta que creix i s’adapta gairebé a tots els climes i altures, un podria arribar a pensar que la Selva aporta espais i entorns favorables per al seu desenvolupament.

Com que, ara per ara, el seu conreu segueix essent il·legal i no hi ha una legislació específica pel que fa al seu cultiu amb finalitats comercials, curatives o recreatives, el Mossos i les policies locals fan la seva feina desmantellant plantacions i posant a disposició judicial els conreadors.

Tot plegat m’ha portat a revisar informacions i publicacions sobre marihuana (el seu nom botànic és Cannabis Sativa) i les legislacions que emparen o regularitzen el seu ús en diferents països del món occidental. Vagi per endavant que no en consumeixo ni n’he consumit mai. I vagi per endavant, també, que soc dels que penso que es tracta d’una droga. Com ho és l’alcohol, com ho és el tabac i com ho són també moltes substàncies naturals o farmacològiques (entre les quals els opiacis) que, segons la utilització que se’n fa, poden acabar produint addicció i estralls físics i psíquics en la salut dels seus consumidors.

De tot el que he llegit m’ha sigut molt difícil treure’n alguna conclusió genèrica o comuna als diferents territoris i administracions. Cada terra fa sa guerra. La penalització (amb les sancions pertinents) o la tolerància davant la possessió, el consum (en privat o en llocs públics) i el conreu, té tantes interpretacions com països hi ha a Europa. Un veritable atzucac en el qual metges, psicòlegs, polítics, investigadors... defensen sovint posicions contraposades o controvertides. Tot plegat fa que la polèmica entre els qui qüestionen que es permeti i fins tot s’estimuli el consum d’algunes drogues com el tabac i l’alcohol i, en canvi, que altres com la «maria» estiguin perseguides i penalitzades, sembla que té per davant, encara, un llarg recorregut. S’hi mouen molts interessos i molts diners.

Quan llegeixo notícies de comissos de plantacions de cànnabis, a la Selva o allà on sigui, no puc evitar pensar, però, que és la germaneta lletja i estigmatitzada de les tres drogues de consum social, lúdic o recreatiu més esteses i populars al món: alcohol, tabac i marihuana. Tres drogues etiquetades com a toves (?) però que molts experts consideren que són, sovint, l’avantsala del pas cap al consum de drogues dures.