Què volem dir amb Procicat ambiental? Doncs, per entendre’ns, la Ponència d’Energies Renovables de la Generalitat (P.E.R.). Fins ara, veurem amb el nou Govern com s’estructura i es defineix. Una comissió inderdepartamental similar al Procicat, però amb una diferència, sí sabem quants membres són, qui són, on es reuneixen i amb quins criteris decideixen (a hores d’ara encara estem a l’espera que algun periodista d’investigació ens il·lumini sobre el secretisme que envolta el famós Procicat).
No és el cas de la P.E.R., l’organisme que té la responsabilitat d’avaluar els projectes solars i eòlics, i en general, que hi entén sobre el desplegament de les energies renovables a Catalunya. Organisme al qual s’ha criticat a tort i a dret, per totes bandes, a totes hores i que entre l’espasa dels grups conservacionistes, la paret de l’emergència climàtica i la pressió d’alguns grups polítics, sí s’atreveixen a fer-li crítica frontal, tenint un paper cada vegada més testimonial amb relació a la gran responsabilitat que hauria de tenir per desllorigar l’implementació de les energies renovables a casa nostra, atès el nivell de retard que portem, en vers el resta de l’Estat i Europa, doncs estem a la cua, com tothom sap.
Contrasta aquesta alarma amb la P.E.R., quan dels 442 projectes presentats fins ara, només se n’han avaluat 210 i d’aquests només han passat la primera fase d’avaluació un 31%, o sigui en total 66, que encara han de passar per una segona fase, que amb el nou Govern encara es pretén que sigui més exigent. Quants en quedaran aprovats, si segueix creixent aquesta moratòria encoberta? És de rebut aquesta segona o tercera moratòria al desplegament de les renovables a Catalunya, quan ja anem amb deu i vint anys de retard respectivament amb relació a Espanya i Europa?
Atesos primer els acords entre ERC i CUP, i després entre Junts i ERC, acords atiats per la multitud de plataformes que proliferen per tot arreu... Recordem, com deia fa poc el director d’Eolicat, que en alguns indrets ja hi ha més plataformes que molins de vent instal·lats (en algun cas ni un molí, quan a les comarques tarragonines n’hi ha uns 200).
És evident, com hem pogut comprovar, que hi ha poderosos grups de pressió del sector fòssil i nuclear que estan molt atents a aquesta polèmica i no s’amaguen en simpatitzar amb el greuge dels «impactes« que provocaran els parcs eòlics i solars, i en concret el «paisatgístic». Sense comentaris. Apel·lo a la intel·ligència de la persona que ens llegeixi perquè en tregui les seves conclusions. La pregunta que podríem fer és: la simpatia s’acaba aquí, en les declaracions, o s’està anant més enllà a altres nivells?
Però tornem a la P.E.R. Aquesta comissió està formada fins ara per tretze membres: vuit de Territori i Sostenibilitat (cinc per Medi Ambient, un per Canvi Climàtic i dos per Urbanisme i Paisatge), tres per Energia, un per Cultura i un per Agricultura. Amb el nou Govern, es vol afegir també un representant municipalista, com si la Generalitat no tingués una visió comarcal i local del territori i no tingués un mapa eòlic elaborat, que, per cert, també es qüestiona (com si els vents es poguessin decretar per on bufen, especialment la tramuntana). La veritat és que és sorprenent el nivell de demagògia al qual estem arribant a Catalunya amb el populisme conservacionista i paisatgista.
Doncs bé, anem entrant en matèria, els criteris d’avaluació ambiental que utilitza la P.E.R. fins ara (i molt ens temem que aniran a pitjor), que haurien de ser en rigor transversals amb relació a les valoracions socials, econòmiques i ecològiques que es puguin plantejar, i a una avaluació de cost-benefici atesa la situació d’emergència climàtica en la qual estem, queden reduïts repetidament, atesos els informes que es van coneixent, tant amb relació a aprovar o a descartar un projecte, al flanc conservacionista i paisatgista, i en algun cas, molt puntual, a l’agrícola. Curiosament, els sectors que més es queixen.
El món al revés! O pot ser que molts mitjans de comunicació estiguin essent abduïts per «alarmes socials» o pot ser que aquests sectors estiguin rebent ajudes indirectes o suports encoberts que altres moviments i sectors socials no tenen.
Semblaria com si certes institucions, grups polítics o mitjans de comunicació estiguessin triant la posició que més els interessa per al seus objectius, silenciant en canvi o marginant altres sectors o altres problemes. És una vella tàctica ja coneguda, però no per això més denunciada (a Catalunya, pel que sembla, som molt conformistes).
Per posar uns exemples: dues àligues cuabarrades, tres zones de pas d’aus migratòries, quatre tortugues i tres propietats agrícoles poden fer saltar pels aires el gruix de la implementació de les energies renovables a Catalunya, quan ja estem a la cua d’Espanya i Europa i en un context d’emergència climàtica? És molt més que desproporcionat, és una presa de pèl, que apel·la a una intervenció jurídica/política en línia amb els plantejaments de justícia climàtica que arreu d’Europa i els Estats Units s’estan plantejant contra els Governs respectius.
Sorprenent també, perquè el concepte avaluació ambiental té més aspectes i arestes. I en tant que estem en un context d’emergència climàtica (potser cal recordar que a Catalunya ja estem per damunt dels dos graus de temperatura, límit que es perillós sobrepassar, segons els Acords de París), només hi hagi un membre de l’àrea de canvi climàtic, en aquesta Comissió.
I que s’insisteixi, una i altra vegada, en els informes de preservar corredors biològics, protegir dos parelles d’àliga cuabarrada, fauna amenaçada, una colònia de tortugues, el paisatge, tres menhirs, el patrimoni natural, biodiversitat, l’electrocució d’aus, etc. És realment sorprenent com tot el flanc argumental és conservacionista, com si el gruix del grup d’experts fossin analfabets ambientals o estiguessin absents amb relació als beneficis de l’energia renovable, la independència energètica, la reducció d’emissions de CO2, millorar la salut ambiental, disminuir petjada ecològica, reduir malalties i morts prematures per contaminació, disminució d’al·lèrgies, disminució temperatures, i en fi, altres factors que ajudin a preservar un entorn més saludable i salutogen, doncs estem parlant de persones i de qualitat de vida de les persones (ja que no vivim en un parc natural sinó en una societat, amb totes les seves contradiccions).
Tot plegat encara es complicarà més en la mesura que el nou Govern de la Generalitat, en lloc d’aproximar-se a l’arquitectura institucional «verda» amb una vicepresidència amb poders per a la transició ecològica i una conselleria de Medi Ambient i Acció Climàtica que unifiqui el que fins ara estava dispers fins a sis conselleries, ha optat per una Vicepresidència prioritzant les polítiques digitals i la NASA catalana (de drons i anxanetes), en detriment de les polítiques ambientals i de sostenibilitat, i una conselleria d’Agricultura i Alimentació amb decoració climàtica, que debilitarà encara més, per no dir marginarà, el que se suposa hauria de ser la prioritat nº1 del Govern: l’emergència climàtica, per cert, declarada per la mateixa Generalitat.
