Abans d’aquesta entrevista he fet un cafè al bar de davant de la universitat. Totes les taules de la terrassa estaven plenes, però jo era l’únic que he agafat un diari per llegir. La premsa en paper es va acabant?

Hi ha una crisi del paper, evidentment. Però això no vol dir que desaparegui el paper. Pensem una cosa, quan va sortir la ràdio van dir que s’havien acabat els diaris de paper i van continuar; quan va sortir la televisió van dir que s’acabaria la ràdio i el teatre... I no va passar. Tot serà compatible, però és cert que el paper no es vendrà tant com ara.

Si no es venen...

La meva hipòtesi de futur és que els diaris de paper del futur seran molt cars, perquè s’hauran de vendre al preu de cost i, en comptes dels dos euros d’ara, se’n pagaran quinze.

I hi haurà prou gent que els comprarà?

Sí, és clar que sí. Mira, jo mateix soc subscriptor de la Bernat Metge. La gent es pregunta si la Bernat Metge es pot mantenir? Doncs, la realitat és que fa cent anys que es manté. Publiquen dos llibres l’any en grec, llatí i català; i si som 500 subscriptors, amb aquests es manté l’editorial i els catedràtics de llatí i grec. I, de la mateixa manera, encara hi haurà periodistes que seguiran treballant en diaris de paper. Jo no veig que això sigui el final.

Sempre es veuen mals moments i es pronostiquen finals.

Això tampoc és d’ara. Quan jo vaig començar a estudiar periodisme, en Josep Pernau que era el meu professor, i estic parlant de l’any 63, ja ens renyava que no portéssim diaris. I el que feia a primera hora era preguntar què heu llegit en el diari d’avui? I ningú l’havia comprat...

Però ara amb la digitalització el canvi tecnològic és més evident. I fort.

Pot donar aquesta sensació de canvi, però tots els mitjans són compatibles. Existiran les xarxes socials, les pàgines web... Alguns blogs ja han desaparegut, perquè també desapareixen coses de les noves tecnologies.

En un dels seus llibres, «Periodisme català que ha fet història», es reprodueix una crònica d’una etapa de la Volta a Catalunya entre Girona i Figueres escrita per en Josep Maria Planes el 1936 plena de detalls i anècdotes.

Sí, la recordo bé.

Aquell tipus de periodisme reposat ja no és possible avui quan ho volem veure tot de manera immediata a la web?

No, no ho és pas, d’impossible. En absolut. En paper, cròniques com aquella encara es poden llegir. I per això el paper sempre existirà. Els executius de Wall Street encara que els hi costi 20 euros el New York Times el compraran, perquè poden llegir articles que ocupen tres pàgines. Cosa que és impossible fer-ho en pantalla, tres pàgines de diari llegides en una pantalla cansen.

Tornem al meu cafè d’abans. Diaris no, però a moltes taules, la gent mirant el mòbil. Xarxes socials, webs, grups de whattsapp... Menys diaris en paper, però, en canvi, massa informació?

Sí. Ho tinc descrit en alguns articles meus de teoria de periodisme basats en estudis de psicòlegs. És una malaltia descrita: infornoma. És una tensió psicosomàtica que es produeix quan hi ha un excés d’informació desorganitzada, fet que no passa en el diari de paper, on està tot ordenat. La informació desordenada pot fer que la persona que no és especialista en un tema es desorienti.

La pandèmia.

La funció del periodisme és triar un 1% dels milions d’informacions que ara circulen per les xarxes i abans per altres canals. Només un 1% es pot arribar a explicar bé i d’una manera organitzada. És molt poc. La feina del periodisme professional és bàsicament de selecció.

L’essència de la feina no ha canviat, però la professió ha perdut part del seu prestigi social.

Això ens ho hem deixat escapar. I no per culpa de nosaltres, sinó de les mateixes, diguem-ne, empreses periodístiques. En el moment que es devalua el treball del periodista des del punt de vista, per exemple, salarial, automàticament el públic pot pensar que aquesta és una feina de poca categoria. A vegades sap greu recordar que en un moment on es va regular molt, i per tant millor no recordar-lo, com durant el règim franquista, les empreses periodístiques quan contractaven periodistes els havien de pagar igual com si fossin un enginyer o un metge, perquè tenia estudis superiors. També era impossible acomiadar un periodist... Era una regulació excessiva. Però sí, tot ha canviat molt. I no ha estat per culpa dels periodistes.

La precarització pot complicar mantenir l’ètica periodística en el treball del dia a dia?

Jo crec que no. Podria perjudicar en el sentit de pressions polítiques. Però en la resta no ha de fer-ho. Els esportistes responsables han de saber que allò que distingeix un periodista de qualsevol que envia notícies a les xarxes és el seu compromís amb l’ètica. Ni el títol, ni els estudis. La diferència ha de ser el seu compromís amb l’ètica.