La gironina Patry Jordán viu des de fa un temps a Andorra. Mostra una proximitat inusual en una número u de la influència que, segons els analistes, ha pogut guanyar fins a dos milions d’euros com a creadora de continguts.

Recorda el primer vídeo que va pujar?

Clar. Era un vídeo de presentació. «Hola, què tal, soc la Patry, començaré a compartir...». Ho vaig gravar 6 o 7 vegades. No sabia res de res. Només tenia ganes de callar boques.

Callar boques?

Tinc dislèxia. Sempre ha estat una limitació. Les meves notes justejaven. Recordo el meu pare em deia: «Et treuré del col·legi i et posaré a fregar terres». Vaig tenir l’exigència de demostrar-me -i demostrar- que el que sentia en el meu entorn no era veritat.

Ho ha demostrat. Com li prova ser una superestrella d’internet?

Si parla d’ego, m’ho prenc com si tingués zero seguidors.

Difícil de creure.

Pertanyo a la primera generació de youtubers. Volia descobrir, aprendre i compartir. I segueixo perquè gaudeixo amb els desafiaments.

Desafiaments que li donen uns ingressos que maregen.

No necessito gaire res. Sempre m’he adaptat al que venia. Amb 24 anys portava la gerència d’un gimnàs, va arribar la crisi del 2010 i va tancar. Tenia dues opcions: anar a l’atur o fer classes soltes a 600 euros. Vaig donar les classes. El que vols sempre està després de la por.

Però algun do deu tenir...

Sempre esperem un do sobrenatural, i el do és comprometre’s amb el que t’agrada. Amb 16 anys vaig viatjar sola tres vegades als Estats Units, a ballar. Anava amb tren a Los Angeles, quan ningú viatjava amb tren. Sempre m’he vist capaç de tot. D’aquí el meu lema: «Jo puc amb tot».

Va tenir una xarxa de seguretat familiar?

Vaig tenir la sort de tenir un ambient esportiu. El meu pare [Miguel Jordán] va muntar l’escola de futbol del Girona, el meu germà Eloy treballa com a analista en el Barça i la meva mare tenia un gimnàs. Ells em van dir: «Passaràs molt temps treballant, així que tria alguna cosa que t’encanti, o patiràs».

Sap que és el fracàs?

Clar. Un és que, excepte quan vaig ser a Bailando con las estrellas (TVE), no he tornat a ballar. Un altre va ser que vaig demanar als meus pares fer el batxillerat a Londres, però a casa la situació econòmica no era molt bona.

El món digital, després, li ha ofert coses increïbles

Tantes! He estat a Cannes compartint taula amb Julia Roberts i Will Smith, he rodat amb Eva Longoria sentint-me una més... I en la quarantena vaig passar del milió i mig de seguidors diaris a sis milions. 28.000 connectats en un mateix instant veient un directe! A més, el feedback és meravellós.

Sí?

Ahir me’n vaig anar a dormir amb el cas d’una noia amb càncer de maluc. Va fer un vídeo dient que l’única cosa que la manté motivada és l’esport i que havia començat amb mi. L’única cosa que necessita la gent és suport.

A Andorra és l’única starlet femenina. Aquí hi ha elRubius, Vegetta777, Mikcrack....

Això m’encanta! Les dones hem de treuren’s de sobre les limitacions que arrosseguem des de generacions. Som moltes les que demostrem el que valem. Per això em dol quan les crítiques vénen de dones que exigeixen una perfecció que no existeix. Jo no soc una superheroïna.