«Cada generació de joves és fruit del moment històric que ha viscut, i comparar moments històrics és objectivament difícil», adverteix el doctor en Pedagogia Pere Soler, professor de la UdG. Tot i això, admet que «mirant-ho objectivament, és fàcil concloure que, per als joves d’avui, el moment d’arribar a una estabilitat laboral arriba molt més tard que abans». D’aquesta manera, Soler recorda que, fa 30 o 40 anys, «era fàcil que un jove d’entre 20 i 25 anys pogués tornar de fer el sevei militar i trobés unafeina de per vida, cosa que avui és impensable per a cap jove, tingui o no estudis».

Els tres experts de la UdG consultats per Diari de Girona -el catedràtic Ferran Camas, especialista en dret del treball i la seguretat social, la doctora en Sociologia Cristina Sánchez i el propi Soler- coincideixen: tenir estudis universitaris ja no és una garantia a l’hora de trobar una bona feina. Això vol dir que «l’ascensor social» ha deixat de funcionar? «La inversió en estudis continua essent recomanable, però no garanteix necessàriament una millora laboral. Utilitzant la metàfora de l’ascensor: jo puc utilitzar-lo pensant que pujaré fins al pis de dalt, però pot ser que em quedi al pis del mig o fins i tot allà mateix», assenyala Soler. Es tracta d’un fet que a moltes famílies els ha costat d’encaixar, ja que antigament sí que, si s’invertien tots els esforços en els estudis dels fills, això sí que es podia convertir en una garantia que aquests podrien millorar la situació laboral dels seus pares, cosa que ara no passa.

Sánchez mostra una visió molt similar. «En altres generacions, el contracte social era possible, i les generacions més noves i millor formades ho tenien millor que els seus pares», subratlla. «Hem tingut una progressió i hem donat l’Estat del Benestar per descomptat, i hem portat un estil de vida que ens ha fet semblar més rics del que érem», afegeix. Però, segons adverteix, aquest sistema va començar a «fer figa» ara fa dues generacions: «Ara, no necessàriament tothom està més ben posicionat que els seus pares malgrat haver fet el que tocava, com estudiar i tenir un títol. Hi ha força gent de 40 anys sense una feina fixa», subratlla. Segons Sánchez, aquesta situació ja existia abans de la crisi de 2008, però «quedava camuflada perquè semblava que lligàvem els gossos amb llonganisses. «A partir de llavors, però, es va trencar el miratge», indica.

Aquestes dificultats per trobar una feina fan que els estils de vida dels joves actuals siguin diferents als d’una o dues generacions enrere. «Els joves són els segments de població que, forçosament, tenen més capacitat d’acomodar-se. I no perquè sigui el seu desig, sinó perquè és la forma de subsistir: s’adapten a feines precàries, subsistint com poden, buscant alternatives, compartint... sempre acaben trobant escletxes per sobreviure», indica Soler. Així doncs, afegeix, «aquell itinerari vital que seguia un ordre, estudiar, treballar, formar una família, buscar una estabilitat... ha desaparegut. En el món gasós on vivim, aquestes línies ja no són unidireccionals, sinó que ara estudien, tornen a estudiar, treballen, fan una família, la desfan, en fan una altra...».

Per a Sánchez, un dels problemes és que els joves actuals «són educats en l’Estat del Benestar, com si fossin classe mitjana, i la majoria esperen tenir un estil de vida que difícilment es podrà correspondre amb la seva classe social. Ens pensem que tots som classe mitjana, però no necessàriament és així», indica. També adverteix que «com a generació, estem criant gent molt mimada. Són joves molt centrats en ells mateixos, que pensen que tenen tothom a la seva disposició i no són gens flexibles, quan el mercat el que demana és flexibilitat».

Camas, per la seva banda, recorda que el col·lectiu de joves sempre ha estat un dels més vulnerables en matèria laboral -especialment aquells que no tenen estudis-, ja que sempre han patit feines inestables i amb una alta precarietat, però la crisi de la covid encara ha afectat més a les seves perspectives de futur.

Tot i això, Camas es mostra optimista davant la seva situació, especialment gràcies als programes de garantia juvenil. «És una eina dirigida a joves que estan aturats o no s’estan formant. En quatre mesos, els serveis públics o entitats privades que hagin signat un conveni els han d’oferir una formació o una feina», explica. En aquest sentit, malgrat les mancances que té el sistema -per exemple, el desconeixement per bona part dels joves, la manca de personal o el fet que la majoria d’ofertes siguin per a formació i no per a llocs de treball-, creu que pot contribuir a un millor futur laboral de molts joves.