La situació d’incertesa, la pèrdua de control de la nostra rutina, canvis d’hàbits que acaben sent repetitius... La pandèmia ha generat tota una sèrie de canvis al nostre dia a dia, sobretot durant els primers mesos més durs de confinament, que ens ha acabat trasbalsant inevitablement.

Però qui ho ha viscut amb un patiment afegit són les persones diagnosticades amb trastorn obsessiu compulsiu (TOC), que han vist com tots aquests canvis han actuat com a detonants per a l’empitjorament del trastorn. A més, s’ha detectat un augment de diagnòstics de la patologia.

Un estudi liderat per l’Idibell i l’hospital de Bellvitge, que va sortir publicat al juny a la revista Psychiatry, evidencia que la pandèmia ha agreujat els símptomes de gairebé un terç dels pacients amb trastorn obsessiu compulsiu. Els investigadors no només han valorat els canvis en la gravetat del TOC, sinó també en les condicions preexistents, les noves condicions provocades per l’emergència sanitària, el tractament, l’ús de recursos de salut mental, el desenvolupament de temors obsessius per a la contaminació per SARS-CoV-2 i l’ús de la regulació emocional i estratègies per afrontar l’estrès.

El distanciament social i l’adopció d’una higiene respiratòria i de mans estricta han estat algunes de les estratègies clau per controlar la infecció. Els recordatoris constants per a la higiene freqüent de mans i la disminució del contacte físic amb altres persones o qualsevol superfície han generalitzat comportaments que s’assemblen als que normalment presenten els pacients amb TOC, amb obsessions per contaminació i compulsions per rentar-se.

Obsessió per la neteja

Judit Montserrat, jove d’Arbúcies, va ser diagnosticada de TOC quan tenia 21 anys, tot i que prèviament ja havia notat alguns símptomes vinculats al trastorn, segons va relatar a aquest diari fa poc més d’un any. El punt més crític va arribar al cap de quatre anys, amb obsessions molt severes, com ara la neteja. Malgrat tot, després d’una «lluita llarga i intensa», ara ja fa cinc anys que ha superat la part més crítica del trastorn mental, fins al punt que està «totalment estable».

Aquest equilibri, però, va començar a trontollar els primers mesos de pandèmia. «Vaig començar a reviure rituals del passat i em venien pensaments obsessius de netejar objectes sense sentit, com ara el cobrellit», explica Montserrat. Malgrat tot, «de seguida els vaig detectar i aplicava la teràpia que havia après per controlar-los». Alguna vegada, però, sí que va haver de contactar amb la seva psicòloga, tal com relata, perquè l’ajudés. Segons Montserrat, el fet d’aïllar-se totalment a casa i, quan ja es podia sortir, teletreballar, la va ajudar molt. «Si hagués de treballar fora de casa, tindria moltes possibilitats de recaure en la malaltia, sobretot per la por a contagiar-me i les mesures d’higiene». Judit Montserrat col·labora amb una associació de Granada que acull persones amb TOC de tot Espanya i reconeix que hi ha molts casos que han empitjorat. «Hi ha molts diagnosticats que s’havien recuperat i han recaigut, la pandèmia ha fet molt mal», conclou.

Èxit del llibre sobre la vivència de la malaltia

Fa poc més d’un any, Judit Montserrat va publicar El TOC y yo unidos de la mano, un llibre autobiogràfic que recull la seva experiència amb el trastorn i que té com a objectiu «ajudar altres persones que també pateixen TOC». Montserrat assegura que ha tingut molt èxit. «El més gratificant és que persones que pateixen el trastorn i t’escriguin i et preguntin dubtes i els puguis ajudar». La majoria estan vinculats a l’associació TOC de Granada. L’entitat, recentment ha organitzat el primer festival de cine Mente y Toc , amb films internacionals. Montserrat el va presentar.