Aquest passat cap de setmana ha estat l’últim en què els vehicles han hagut d’abonar els peatges a les vies catalanes de l’AP-7, l’AP-2, la C-32 i la C-33. A partir d’aquest dimecres, 1 de setembre, s’aixecaran les barreres definitivament.

A la Jonquera, s’hi han pogut veure poques cues en la darrera operació tornada de vacances. Els conductors, majoritàriament turistes que van travessar ahir la frontera, abonaven l’import per haver circulat per l’AP-7, a tres dies que s’aixequin les barreres i passi a ser gratuït fins al Pertús, ja en territori francès, on sí que es continuarà pagant.

Entre els vehicles que passaven el peatge destaquen la gran quantitat d’autocaravanes amb matrícules estrangeres que tornaven cap els seus països des de Catalunya. Tanmateix, també se’n van veure moltes agafant el tiquet a la Jonquera per circular per l’AP-7 fins al seu lloc de destí. El de l’Alt Empordà ha estat històricament un dels peatges amb més cues, pel fet de ser transfronterer.

A partir d’aquest dimecres, però, s’hi podrà circular lliurement sense haver de pagar després de dècades en què sí s’ha hagut d’abonar l’import corresponent i de repetides accions contràries per part de diferents col·lectius per acabar amb el pagament dels peatges.

El peatge de Martorell, el segon més antic de Catalunya després del de la C-32 al Maresme, va viure també aquest passat cap de setmana l’última operació tornada de pagament després de gairebé 50 anys de funcionament. Les llargues cues a l’inici i final dels períodes vacacionals han estat imatge recurrent en aquest peatge icònic de les autopistes catalanes. Ho sap molt bé el Juan Atienza, que hi treballa des del 1989 i que en aquests anys les ha vist de tots colors. «Quan teníem les cabines manuals recordo retencions de 40 i 50 quilòmetres en dies com avui», va apuntar mirant enrere.

El tram de l’AP-7 entre Molins de Rei i Martorell es va posar en funcionament el 23 de desembre del 1971. La caiguda del pont de Carles III a Molins de Rei per una crescuda del riu Llobregat va obligar a tallar l’N-II durant unes setmanes i les autoritats de l’època van decidir obrir abans del previst la nova i flamant via ràpida per donar pas alternatiu.

Tant el peatge com el tram d’autopista es van inaugurar oficialment el 22 de gener de 1972, però no va ser fins l’1 de març d’aquell mateix any, quan es va reobrir l’N-II, que els conductors van començar a pagar el peatge. D’aquesta manera, el de Martorell va començar a operar gairebé tres anys després que el de la C-32 al Maresme, el pioner a Catalunya, inaugurat el 2 de juliol de 1969.

Juan Atienza coneix de primera mà bona part de la història del peatge de Martorell. Hi treballa des de l’any 1989. Hi va entrar amb 19 anys per «guanyar uns diners a l’estiu» i, davant les bones condicions econòmiques que oferien, s’hi va quedar quan al tercer any el van fer fix. «En aquell moment t’asseguraves el futur i no pensaves que algun dia s’acabaria la concessió», va recordar.

Atienza va explicar que en els últims 32 anys el peatge de Martorell ha canviat molt pels avenços tecnològics. Quan va començar, amb les cabines de cobrament manual, en un torn hi podien treballar més de 30 persones, quan actualment amb un n’hi ha prou perquè tot està automatitzat i la majoria d’incidències es resolen en remot.

Mirant enrere, recorda milers d’anècdotes. Entre aquestes, destaca la família que va abandonar l’avi al peatge quan marxaven de vacances, un tiroteig entre narcotraficants o innombrables controls policials. «He vist de tot en aquest temps», assegura.

A l’hora d’escollir el pitjor moment viscut, no ho dubta: la campanya «No vull pagar» del 2012. Recorda que els cobradors dels peatges, els que eren «al peu del canó», van pagar la indignació de molts conductors amb «tocs de claxon, crits i insults». «Enteníem que la gent estigués en contra dels peatges, especialment a Catalunya, on hi havia un greuge comparatiu, però els que ho vam pagar vam ser els treballadors dels peatges», lamenta.

A dos dies per l’aixecada definitiva de barreres, Atienza vol ser optimista i creu que es podrà reciclar i trobar «alguna cosa», però apunta que quedar-se a l’atur amb 51 anys és difícil i que serà complicat trobar una feina amb unes condicions com les que tenia.

Reconeix també que tot i saber que els peatges tenen data de caducitat, els últims temps han estat una «agonia».

A partir de dimecres, doncs caurà el pagament de les autopistes AP-7 i AP-2. També finalitzen les concessions a la C-32, al Maresme, incloent-hi el peatge més antic de l’Estat, entre Barcelona i Mataró, i a la C-33, entre Barcelona i Montmeló, i que són titularitat de la Generalitat. En total, 458,4 quilòmetres que, per primera vegada, seran lliures de peatges. Igual que va passar el 2019 quan es va alliberar, entre d’altres de l’Estat, el tram Tarragona-Alacant de l’AP-7.

Les quatre vies que encara mantindran un peatge explícit a Catalunya, després de l’1 de setembre, són el túnel del Cadí (la concessió venç el 2037), els túnels de Vallvidrera (2037), la C-16 entre Sant Cugat i Manresa (2039) i la C-32 entre Castelldefels i El Vendrell (2039).

A hores d’ara encara es desconeix quin model de manteniment s’aplicarà a les vies que s’alliberen. L’Estat vol que tant autopistes com autovies siguin de pagament a partir del 2024 per cobrir els costos de manteniment. Una opció que difereix de l’opinió de la Generalitat que proposa aplicar una tarifa «plana» de pagament periòdic que no estigui relacionada amb els quilòmetres recorreguts, com sí que és el cas del peatge directe o clàssic.